TRÀFECS NADALENCS

Avui m´he posat davant l'ordinador després de molts dies de no tocar-lo i m'ha espantat la quantitat de missatges que m'han arribat. Deixant de banda que no tinc l'hàbit saludable de mirar el meu correu diàriament,  la veritat és que he estat molt atrafegada i moltes coses han alterat aquelles rutines que tant m'estimo. Les festes nadalenques són boniques i entendridores però sempre m'han donat una feinada tremenda: adornar la casa, regals, telefonades que s'allarguen, felicitacions, dibuixos que faig als amics, anar a escoltar les nadales dels néts, àpats familiars de Nadal i Sant Esteve, etc. Això suposa una quantitat enorme de compres i d'organització (he fet 96 canelons, érem 16 a taula i a tots els encanten) en fi, disbauxa total. Hi ha una conjunció sentimental massa intensa i el meu equilibri emocional se'n ressent (és broma). Malgrat tot, confesso que, en el fons, procuro conservar l'esperit infantil i això fa que encari aquests tràfecs amb bon ànim.
M'hauria agradat correspondre als amics d'altres cursos que m'han felicitat i aprofitaré el blog per fer-ho. Encara que Nadal ja se n'ha anat us desitjo a tots que acabeu de passar aquestes festes el millor possible i un proper Any Nou ple de Pau, de Joia. i de Independència.

La felicitació que he fet per la classe és aquesta. Cada any la publico i per seguir la tradició aquest Nadal també ho vull fer.

TANQUES NADALENQUES

Arreu  ens crida

aquell infant que canta

dolces nadales;

llavor d’una esperança

que els nostres cors bressola.

Ens acarona

la neu i la gebrada,

gentil miracle!

Darrere d’un gran núvol

somriu la lluna blanca.



La Dolors m'ha enviat la fotografia que vam fer el dia d'intercanvi de felicitacions i que vam llegir poemes i cantar dolces Nadales, sota la llum d'unes espelmetes plenes d'esperança. La Dolors té un gran esperit nadalenc i sempre sap treure el millor de tots nosaltres.

TORNO A SOMIAR DESPERTA

“I després un silenci, uns segons de silenci,"

El senyor Ramon vivia sol des que va morir la seva dona. Va obrir la porta i em mostrà el pati atapeït de testos. L’home anava desgranant el parlar monòton de sempre, però jo no l’escoltava i passava la mirada per aquells racons on els nens havien jugat tantes vegades.

La figuera espargia ombra i perfumava l'aigua del safareig. Vaig mirar la vella tauleta del porxo, la mateixa on la senyora Maria, sempre tan dolça, ens servia aquells berenars de pa amb tomàquet i llonganissa, i on havíem jugat a l’oca i al parxís, els capvespres, abans de tornar a casa a sopar. La Marta rondinava, mentre el Miqueló reia i cridava com un boig, com sempre que guanyava la partida a sa germana – “S’ha de saber perdre i saber guanyar” –els deia jo. El petit Albert, que ja feia ullets de son, cantussejava “la lluna, la pruna” arraulit a la cadira i, de sobte, vaig sentir que el senyor Ramon alçava  la veu:

-Que  no  em sents noia? T’has tornat sorda?

I després un silenci, uns segons de silenci; l’Albert també va callar, ja no hi havia ni la Marta rondinant ni el Miqueló rient com un boig, ni el perfum de la figuera, ni la senyora Maria, sempre tan dolça, servint-nos pa amb tomàquet per berenar.

Tot va desaparèixer i només vam quedar el senyor Ramon i jo dins d’aquell pati atapeït que de cop era ben nu; jo tractant d’endevinar quina pregunta m’havia fet i el pobre home mirant-me amb cara de no entendre res.

VIATGE INICIÀTIC

Al llarg de la vida, tots hem experimentat fets i situacions que han anat modelant el nostre caràcter i ens han fet madurar.

En el capítol tercer de la novel·la, na Joana viatja amb la seva mare fins la ciutat de Londres i observem l’estat d’excitació que li desperten les coses que va trobant pel camí. Tot li sorprèn, fins la cosa més trivial i quotidiana. De manera intuïtiva percep que en aquest viatge deixarà enrere una etapa i en començarà una altra molt més adulta.

Hyde Park

Una sufragista

                                                                          




Un cop arriba a Londres, els seus ulls encuriosits recorren la ciutat, descobrint aspectes admirables i altres bastant més sòrdids. Per primera vegada s’adona de les injustícies però se sent impotent per trobar-hi solució. Així mateix, després de conèixer de prop el món feminista i unes realitats fins llavors ignorades, na Joana és conscient de la seva condició de dona i de les conseqüències que pot comportar el fet de triar i de tenir criteri propi.



Tal com havia pressentit en començar, torna d’aquell viatge amb el propòsit d’encarar la vida d’una manera més seriosa i de fer coses que li permetin ser com aquelles dones que ha vist a Londres. Així doncs, el viatge es converteix en una mena d’aventura iniciàtica, plena d’unes experiències inoblidables que vindran a enriquir la seva personalitat.

Barri obrer

 Amb ulls de dona
 tot just ara comences
 el llarg viatge.

 Tot et captiva
 d'aquest camí de vida.
 Fes una tria.                           
 

                                                                                                                                                                                                            

CHOPIN ÉS EMOCIÓ

"El gramòfon de la sala feia i desfeia els acords melangiosos de Chopin...  La meva època Chopin havia començat tot just feia unes setmanes. Era un embadaliment absolut. M'agradava tot, de Chopin. I només m'agradava Chopin."
Això ens confessa na Joana en un fragment divertit i revelador, del segon capítol de la novel·la. 

Valldemosa. Cel·la de Chopin

Per indicació de la Dolors de nou he escoltat Chopin i he recordat temps passats. Quan tenia vuit anys vaig anar a Mallorca amb els meus pares, vaig visitar la Cartoixa de Valldemosa i aquella música i aquell entorn em van impressionar. Em semblava un lloc tan romàntic! Després hi he tornat però no ha estat com la primera vegada. Quasi mai les coses acostumen a ser com la primera vegada.

Nocturn, Tristesa... Feia molts anys que no escoltava aquestes peces de piano i he sentit com na Joana la pessigada de la recança, però també una onada de malenconia i l'alè d'un romanticisme intemporal. Hi ha algú que resti insensible davant d'aquest devessall d'inspiració? Per mi Chopin és sobretot emoció.

SOMNIS I REALITATS

Na Joana ens diu que ara, als 48 anys, no necessita agradar-se al mirall per sentir-se segura i que quan s’hi mira gairebé no es veu.

D’altra banda llegeixo la divisa de la M. Mercè Marçal en un poema suggeridor que convida a la introspecció:

      Emmarco amb quatre fustes

      un pany de cel i el penjo a la paret.

      Jo tinc un nom

      I amb guix l’escric a sota.         M.M.M.

Què ens pot expressar? Llibertat, evolució, adaptabilitat, acceptació; i també dignitat, coneixement, responsabilitat, determinació...

La Dolors proposa que ens autodefinim. Encara que em resulta complicat analitzar-me, faig un mixt amb l'afirmació de na Joana i la divisa de la M. Mercè i em pregunto quina cosa emmarcaria jo amb quatre fustes metafòriques que m’ajudés a definir-me. Arribo a la conclusió que per transitar per aquest món, jo també signaria un quadre amb un lema com el d’ella; s’ajusta al meu pensament i no cal afegir-hi res més "si algú ho ha expressat tan bé, perquè no utilitzar-ho?". I a na Joana li diria que, en aquestes alçades de la meva vida, jo tampoc em miro al mirall per agradar-me, però m’he arribat a conèixer bastant i també puc dir: “I miro aquesta dona que m’ha estat tan familiar durant tants anys que gairebé ni la veig:"  
Francina, amb tots els teus defectes i les teves contradiccions t’has creat una manera de ser teva i de ningú més. Vols creure que no existeixen les veritats absolutes, però saps perfectament el què t’agrada i el que no. Sempre t'acompanya una maleta plena de records i no renunciaries mai a la família, ni a les  velles amistats. D’entrada, les novetats et fan poca gràcia; et sents insegura quan es presenten, però al mateix temps t'atrauen i, de mica en mica, t´hi vas incorporant.

L’any que vam treballar l'obra de M. Mercé Marçal, vaig escriure un poema on intentava apropar-me a aquestes inseguretats:

                                           A L’ALTRE COSTAT DE LA PARET

                                          A l’altre costat de la paret

                                          qui sap què hi ha, qui sap qui espera.

                                          Tranquil·la he viscut al meu trosset,

                                          ignorant el secrets d’altres dreceres.

                                          Però alguns remors sento glatir,

                                          sense raons, sense certeses;

                                          anhelo alguns misteris aclarir

                                          deixant enrere les pors i les febleses.

                                          A l’altre costat de la paret

                                          no sé si lluiran millor els dies.

                                          L’obscur desig d’allò que mai he vist,

                                          m’empeny a saltar el mur amb gosadia.

El segon capítol de la novel·la es va desgranant i veiem com na Joana evoluciona fins a convertir-se en una joveneta plena d’il·lusions i fantasies. Du una vida despreocupada i feliç, sempre recolzada en uns pares que l’adoren i li proporcionen tot el que desitja. La noia és conscient del seu encant i somnia en un món de frivolitats, encara que ja beslluma que es tracta d’un món d’enveges i de buidor.

       

TEMPESTES D'ESTIU

En la segona part del capítol primer de la novel·la “Joana E.”, hi ha un episodi de gran força sensorial on veiem com la petita Joana observa expectant l’esclat d’una furibunda tempesta amb llamps i trons i  el  desig inusitat de córrer sota l’aigua que experimenta. Aquest impuls biològic arriba a identificar-la amb la terra i amb la mateixa tempesta i li aporta un estat d’exaltació inèdit i pertorbador:

  “Xopa, cega, enervada, no m’aturava de córrer! Un llamp enforcat que va baixar fins on la garriga feia fondalada em va fer aturar en sec. El terror em va paralitzar un instant. Però el mateix espant em va donar més gosadia: vaig seguir caminant, ara lentament, solemnement, sentint-me part de la pluja, dels llamps i dels trons, d’aquella olor poderosa que exhalava la terra com una magrana esbandrida, vermella, una olor de vida que ho impregnava tot”.

És possible que les forces deslliurades de la natura puguin arribar a exercir sobre l’ànim sensible de certes persones aquests tipus de reaccions, sobretot si no hi estan habituades. El relat que d’aquest episodi en fa Maria Antònia Oliver és magistral i dóna testimoni de la personalitat apassionada de la protagonista. Altres autors importants, Verdaguer o Jane Eyre han descrit episodis d’exaltació semblants en les seves obres i Maria Antònia Oliver els ha manllevat volgudament per dotar el relat d’una força transcendent.

En tot cas a mi m’ha fet evocar altres episodis de tempesta completament oposats al de na Joana, viscuts per la meva mare fa molts anys. Oposats perquè el seu sentiment vers  les tempestes no era precisament de plaer ni de desig sinó un sentiment de terror còsmic irracional. Quan esclatava una d’aquelles tronades d’estiu, la nostra mare protectora es convertia en una dona espaordida, que corria a amagar-se en el racó més recòndit de la casa amb les orelles i els ulls ben tapats, mentre recitava sense parar “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu”.

Santa Bàrbara protectora contra els llamps

Per la família corria l’anècdota que en certa ocasió, de petita, a Oliana, la van haver de buscar per tot arreu després d’una tempesta i finalment  la van trobar ben adormida, entre dos matalassos d’un llit, on havia anat a parar cercant refugi.

A Barcelona, si esclatava una tempesta, érem la meva germana i jo les que corríem a tancar finestres i balcons perquè ja sabíem que ella quedava paralitzada pel pànic. 

La Tomasa

Una nit, recordo que mentre tronava van començar a sonar les campanes de la catedral i tots vam pensar amb neguit que era un senyal d’auxili. I vet aquí que, a l’endemà vam saber que un llamp havia caigut precisament sobre una de les campanes. No sé quina campana devia ser; a mi m’agrada pensar que era la Tomasa pel seu nom tan famós, i perquè és la més gran i amb el toc més greu, encara que aquella nit, enmig de trons i llamps, aquell so produïa basarda.

En fi, records d’infantesa que no s’esborren. 

LA VIDA I LA MORT

Hem començat la novel·la de Maria-Antònia Oliver  "Joana E." i ja en les primeres pàgines he tingut la impressió que és un text que donarà molt de joc. M’agrada la forma d’expressió que ha triat l’autora per aquest relat, i en quan al fons argumental,  pel que ha comentat la Dolors, crec que té la potència suficient per atraure al lector. Així doncs, tinc ganes d’anar descabdellant la història d’aquesta Joana mallorquina i amb ella, descobrir les qualitats literàries d’una autora que encara no he llegit.

Hi ha un paràgraf en les primeres pàgines del llibre “Joana E.” que m’han impressionat força: la Joana, una nena plena de salut descobreix que el seu amic Bernadet està molt malalt i, per primera vegada se sent aterrida pensant el que representa haver de deixar un món que ella veu molt bonic. 
El descobriment  del cantó amarg de la vida tots l’hem hagut d’anar assimilant de mica en mica però sempre hi ha hagut algun moment en que se’ns ha presentat cruament de sobte.

Pantà d'Oliana

He recordat un episodi,  per sort no tan dramàtic, fixat en la meva memòria per sempre més, viscut de petita a Oliana, al poble de la meva mare. Hi anàvem quinze dies a l’agost a veure els avis i la meva germana i jo ens passàvem el dia jugant al carrer amb altres nens i nenes de la nostra edat de per allà. Un dia vaig estar jugant una bona estona amb una nena que fins llavors no coneixia i ella em va dir que l’acompanyés a casa seva que era a prop, per ensenyar-me no sé quina cosa. Eren els anys cinquanta i el poble estava ple de treballadors vinguts del sud per fer les obres del pantà d’Oliana. Allà els anomenaven els pantaneros.

La nena era filla d’un d’aquells treballadors. Jo només tenia sis o set anys però recordo perfectament el meu desconcert quan vaig entrar en el seu habitatge. No puc precisar ben bé com era però recordo un lloc fosc i sinistre, amb màrfegues de palla per tot arreu. Fins llavors, per mi, la pobresa era una realitat encara llunyana que havia albirat només en històries i contes. Aquella mena de cova llòbrega sense mobles no l’havia imaginada mai. No vaig dir res però quan vam sortir vaig anar directa a trobar la meva germana i astorada pel descobriment li vaig dir tota càndida “són pobres!”, com si fossin d’una raça especial. La nena ho va sentir i es va enfadar i a mi em va saber molt de greu; no ho havia d’haver dit però la visió d'aquelles imatges m'havia colpit. De cop havia conegut una manera de viure bastant dura. Més tard ja vaig anar descobrint que n'hi ha encara de molt pitjors.

EL PODER DE LES PETITES COSES

 Començar un nou blog és per mi sempre emocionant. Deixo enrere, no sense recança, el blog amb el número màgic, el 7è dels cursos que va iniciar l’Escola de la Dona l'any 2007, i amb ell també el meu 7è, el blog “CANTONADES”, que va significar un retrobament amb escenaris de la meva vida, des de la infantesa fins els moments actuals, amb el qual vaig gaudir molt.

Bastant rovellada després de la pausa  estiuenca, em proposo encarar la nova etapa literària amb bon ànim, convençuda que, a mesura que hi vagi caminant, entraré en la dinàmica de les experiències encoratjadores que la Dolors ens vagi proposant. Aprendre no té preu i durant aquests anys he tingut ocasió de conèixer l’obra d’escriptors i poetes excepcionals que abans ignorava. Amb l’obligada reflexió personal que imposa escriure en un blog, he viscut moments enriquidors que agraeixo moltíssim i que vull continuar vivint.

Joan Sales

No tinc gaire clar quina serà la temàtica del meu nou blog. De moment li he donat un títol que s'apropa al que suposa per mi el fet d'escriure. M’agrada que la Dolors hagi triat, per començar, uns fragments del llibre de Joan Sales “Cartes a Màrius Torres”. Són dos personatges extraordinaris, units per un atzar afortunat, en una obra que expressa de primera mà la inquietud davant la tragèdia que s'apropava. Convé rellegir els testimonis de personatges valuosos, que donen fe d’actituds polítiques d'altres èpoques, que ens agradaria considerar del tot superades.

Màrius Torres

Però per desgràcia estem veient que no és així i que la nostra història sembla voler repetir-se una vegada i una altra. Esperem que aquest cop les coses ens vagin molt millor.

De moment, m’encanta la proposta que fa la Dolors en la primera lliçó, on en Joan Sales declara el seu amor per un gira-sol nostàlgic que li recorda la infantesa i a ella m’aferro plena d’incerteses. Per mi és ben cert el poder sentimental d'aquelles coses senzilles que ocupen un lloc preferent en el nostre cor.

He intentat compondre un poema dedicat a una planteta que em va regalar inesperadament un fill meu un dia que li va venir de gust, a la qual procuro dedicar les màximes atencions, malgrat haver patit temporades mig moribunda. He triat fer-ho amb unes tankas, pensant que una pauta concreta em serviria de crossa, però em temo que el rovell del meu cervell està molt més incrustat del que pensava i m'ha costat força.

     LA MEVA PETITA PLANTA

        Ficus i potus,

       bonics ciclàmens,

       vermells geranis!

       Conec formoses plantes

       que verd brillant regalen.

       Ben presumides,

       gentils la casa ens ornen;

       classe escollida.

       Llueixen riques gales

       ses fulles ufanoses.

       Mes jo adorava

       una petita planta

       sense noblesa;

       sorpresa inesperada

       d’un ser que molt estimo.

       -Eres petita,

       però el dia que arribares

       eres bonica.

       Què tens?- vaig dir entristida

       veient-la ben pioca.

       -Potser si et tallo,

       cobraràs nova força-

       Bona pensada!

       Aviat ja rebrotava,

       la saba circulava

                                                               Ara agraïda

                                                               callada m’acompanya

                                                               sempre discreta.

                                                               Només reclama aigua;

                                                               a canvi dona vida.

                                                               Petita planta

                                                               mancada de llinatge,

                                                               humil segueixes.

                                                               ton nom encara ignoro

                                                               però així és com t’estimo.


De la segona lliçó sobre el llibre "Cartas a Màrius Torres", m’ha impressionat especialment el poema “Presència”: "... Sonor, el teu record es mou en la penombra clara (...) Torno a sentir els teus pasos allà lluny, en la llum (...) 
Vaig sentir el batec de presències impossibles, tot caminant una nit pel barri vell de Barcelona, el meu barri d'infantesa i joventut.

 SOMIANT DESPERTA

Mentre travessava la gran plaça,

fosca i deserta aquelles hores,

sentia que els dos m’esperaven,

com cada dia.

Somiava i els veia al menjador;

ell davant la taula amb el seu diari,

i ella cosint asseguda a la butaca,

escoltant la ràdio.

Tots dos a casa m'esperaven.

Sentia aquell alè íntim, acollidor;

era tan bonic que no volia que acabés.

Però només va ser una sensació fugaç.

Un somni d’enyor.