LA VIDA I LA MORT

Hem començat la novel·la de Maria-Antònia Oliver  "Joana E." i ja en les primeres pàgines he tingut la impressió que és un text que donarà molt de joc. M’agrada la forma d’expressió que ha triat l’autora per aquest relat, i en quan al fons argumental,  pel que ha comentat la Dolors, crec que té la potència suficient per atraure al lector. Així doncs, tinc ganes d’anar descabdellant la història d’aquesta Joana mallorquina i amb ella, descobrir les qualitats literàries d’una autora que encara no he llegit.

Hi ha un paràgraf en les primeres pàgines del llibre “Joana E.” que m’han impressionat força: la Joana, una nena plena de salut descobreix que el seu amic Bernadet està molt malalt i, per primera vegada se sent aterrida pensant el que representa haver de deixar un món que ella veu molt bonic. 
El descobriment  del cantó amarg de la vida tots l’hem hagut d’anar assimilant de mica en mica però sempre hi ha hagut algun moment en que se’ns ha presentat cruament de sobte.

Pantà d'Oliana

He recordat un episodi,  per sort no tan dramàtic, fixat en la meva memòria per sempre més, viscut de petita a Oliana, al poble de la meva mare. Hi anàvem quinze dies a l’agost a veure els avis i la meva germana i jo ens passàvem el dia jugant al carrer amb altres nens i nenes de la nostra edat de per allà. Un dia vaig estar jugant una bona estona amb una nena que fins llavors no coneixia i ella em va dir que l’acompanyés a casa seva que era a prop, per ensenyar-me no sé quina cosa. Eren els anys cinquanta i el poble estava ple de treballadors vinguts del sud per fer les obres del pantà d’Oliana. Allà els anomenaven els pantaneros.

La nena era filla d’un d’aquells treballadors. Jo només tenia sis o set anys però recordo perfectament el meu desconcert quan vaig entrar en el seu habitatge. No puc precisar ben bé com era però recordo un lloc fosc i sinistre, amb màrfegues de palla per tot arreu. Fins llavors, per mi, la pobresa era una realitat encara llunyana que havia albirat només en històries i contes. Aquella mena de cova llòbrega sense mobles no l’havia imaginada mai. No vaig dir res però quan vam sortir vaig anar directa a trobar la meva germana i astorada pel descobriment li vaig dir tota càndida “són pobres!”, com si fossin d’una raça especial. La nena ho va sentir i es va enfadar i a mi em va saber molt de greu; no ho havia d’haver dit però la visió d'aquelles imatges m'havia colpit. De cop havia conegut una manera de viure bastant dura. Més tard ja vaig anar descobrint que n'hi ha encara de molt pitjors.

EL PODER DE LES PETITES COSES

 Començar un nou blog és per mi sempre emocionant. Deixo enrere, no sense recança, el blog amb el número màgic, el 7è dels cursos que va iniciar l’Escola de la Dona l'any 2007, i amb ell també el meu 7è, el blog “CANTONADES”, que va significar un retrobament amb escenaris de la meva vida, des de la infantesa fins els moments actuals, amb el qual vaig gaudir molt.

Bastant rovellada després de la pausa  estiuenca, em proposo encarar la nova etapa literària amb bon ànim, convençuda que, a mesura que hi vagi caminant, entraré en la dinàmica de les experiències encoratjadores que la Dolors ens vagi proposant. Aprendre no té preu i durant aquests anys he tingut ocasió de conèixer l’obra d’escriptors i poetes excepcionals que abans ignorava. Amb l’obligada reflexió personal que imposa escriure en un blog, he viscut moments enriquidors que agraeixo moltíssim i que vull continuar vivint.

Joan Sales

No tinc gaire clar quina serà la temàtica del meu nou blog. De moment li he donat un títol que s'apropa al que suposa per mi el fet d'escriure. M’agrada que la Dolors hagi triat, per començar, uns fragments del llibre de Joan Sales “Cartes a Màrius Torres”. Són dos personatges extraordinaris, units per un atzar afortunat, en una obra que expressa de primera mà la inquietud davant la tragèdia que s'apropava. Convé rellegir els testimonis de personatges valuosos, que donen fe d’actituds polítiques d'altres èpoques, que ens agradaria considerar del tot superades.

Màrius Torres

Però per desgràcia estem veient que no és així i que la nostra història sembla voler repetir-se una vegada i una altra. Esperem que aquest cop les coses ens vagin molt millor.

De moment, m’encanta la proposta que fa la Dolors en la primera lliçó, on en Joan Sales declara el seu amor per un gira-sol nostàlgic que li recorda la infantesa i a ella m’aferro plena d’incerteses. Per mi és ben cert el poder sentimental d'aquelles coses senzilles que ocupen un lloc preferent en el nostre cor.

He intentat compondre un poema dedicat a una planteta que em va regalar inesperadament un fill meu un dia que li va venir de gust, a la qual procuro dedicar les màximes atencions, malgrat haver patit temporades mig moribunda. He triat fer-ho amb unes tankas, pensant que una pauta concreta em serviria de crossa, però em temo que el rovell del meu cervell està molt més incrustat del que pensava i m'ha costat força.

     LA MEVA PETITA PLANTA

        Ficus i potus,

       bonics ciclàmens,

       vermells geranis!

       Conec formoses plantes

       que verd brillant regalen.

       Ben presumides,

       gentils la casa ens ornen;

       classe escollida.

       Llueixen riques gales

       ses fulles ufanoses.

       Mes jo adorava

       una petita planta

       sense noblesa;

       sorpresa inesperada

       d’un ser que molt estimo.

       -Eres petita,

       però el dia que arribares

       eres bonica.

       Què tens?- vaig dir entristida

       veient-la ben pioca.

       -Potser si et tallo,

       cobraràs nova força-

       Bona pensada!

       Aviat ja rebrotava,

       la saba circulava

                                                               Ara agraïda

                                                               callada m’acompanya

                                                               sempre discreta.

                                                               Només reclama aigua;

                                                               a canvi dona vida.

                                                               Petita planta

                                                               mancada de llinatge,

                                                               humil segueixes.

                                                               ton nom encara ignoro

                                                               però així és com t’estimo.


De la segona lliçó sobre el llibre "Cartas a Màrius Torres", m’ha impressionat especialment el poema “Presència”: "... Sonor, el teu record es mou en la penombra clara (...) Torno a sentir els teus pasos allà lluny, en la llum (...) 
Vaig sentir el batec de presències impossibles, tot caminant una nit pel barri vell de Barcelona, el meu barri d'infantesa i joventut.

 SOMIANT DESPERTA

Mentre travessava la gran plaça,

fosca i deserta aquelles hores,

sentia que els dos m’esperaven,

com cada dia.

Somiava i els veia al menjador;

ell davant la taula amb el seu diari,

i ella cosint asseguda a la butaca,

escoltant la ràdio.

Tots dos a casa m'esperaven.

Sentia aquell alè íntim, acollidor;

era tan bonic que no volia que acabés.

Però només va ser una sensació fugaç.

Un somni d’enyor.