L'obra de mossèn Cinto penetrava de manera natural en la gent, i va arrelar de tal manera en el nostre poble que encara ara continua fent-se seves unes estrofes que parlen de la natura o del país, que canta amb devoció i patriotisme el Virolai i que vibra d'emoció amb el sentiment d'enyor de la lletra de L'Emigrant.
dissabte, 23 de maig del 2015
dimarts, 19 de maig del 2015
TOT UN SÍMBOL
L’enterrament de mossèn Cinto, va ser un fet memorable, un esdeveniment
que va calar a fons en l’ànima d’una societat que potser no l’havia entès del
tot, però que sabia mesurar el que hi havia d’autèntic en una persona, i la feia mereixedora del seu respecte i estima. Per això el va voler honorar en el
moment de la seva mort. Allà s’hi van aplegar milers i milers de persones,
desitjoses de retre un darrer homenatge a la figura irrepetible, al representant més genuí dels seus anhels,
agraïdes per haver sabut plasmar en belles paraules la idiosincràsia d’un poble.
El periodista Agustí Calvet, “Gaziel” va seguir l’enterrament de mossèn
Cinto i ens oferí un vibrant relat, carregat d’emoció i sentiment. El fet,
recollit anys després en un magnífic article, ens transporta enmig d’una
societat que havia descobert, a través de Verdaguer, la seva raó de ser, la
seva essència més pura. En paraules del mateix Gaziel: “Verdaguer representava, per a mi, confusament, potser més encara que
un ideal de poesia, un gran anhel d’enlairament col·lectiu. Jo també era, ben
mirat, una engruna de poble”.
Hem de recordar Verdaguer, no solament pel que va significar en aquells
moments la seva poesia, sinó perquè encara ara ens emociona quan l’escoltem. Aquesta
és la grandesa d’una obra que esdevé universal. I és això el que fa que
representi tot un símbol per a tots nosaltres.
dimarts, 12 de maig del 2015
CARLANES I CARNESTOLTES
Ja el tinc a casa! |
Hem
deixat de moment en Joan Sales i haig de dir que m’ha impressionat força el
personatge femení que surt en “Incerta
glòria”, la Carlana; és una dona forta, endurida però sencera, que estima
amb passió el lloc on ha viscut i que fa el que fa per assegurar el futur dels
fills.
En aquest sentit he conegut dones com la Carlana i en l’escrit
estrella de la lliçó corresponent vaig explicar una història similar en alguns
aspectes i tan real com la mateixa vida:
La vida del senyor Narcís
transcorria tranquil·la i previsible enmig d’uns silencis fets de rutina i
austeritat, al costat de la Roseta, la seva callada esposa. Però, un dia, la
Roseta va traspassar i el senyor Narcís va sol·licitar els serveis domèstics de
la Lola.
La Lola no era mala noia, era alegre i amiga
de fer moixaines, però també era viuda i amb dos fillets i això va trastocar la
vida d’aquella casa. Els horaris, els menjars i els silencis ja no eren
previsibles. I el més sorprenent: el senyor Narcís tampoc era el mateix.
Estrenava somriures, semblava més jove i gastava més diners que abans. Els
parents creien que havia perdut la
xaveta.
Quan el senyor Narcís va morir,
va deixar la casa i tot el que li quedava a la Lola, amb una nota que deia:
gràcies per haver-me fet tan feliç. La parentela es va quedar amb un pam de
nas.
Vaig afegir un petit poema exaltant la bellesa d’aquella roba neta que
tantes vegades menciona l'obra d'en Sales, en el fragment que ens donà la Dolors.
Joia d’armari,
blanc lluminós,
curosa guardes
restes de sol.
Olor de poma,
midó i sabó,
flairosa escampes
bocins d’amor.
Ara hem fet un tast de Caterina
Albert (em resisteixo a anomenar-la Víctor Català), amb una narració curta titulada
Carnestoltes, que segueix en la línea dura i tràgica que la caracteritza. El
llenguatge, la psicologia dels personatges i l’expressivitat descrivint sentiments estan a l'alçada dels millors escrit de l’autora.
divendres, 1 de maig del 2015
MÉS VISITES INTERESSANTS
El Borsí |
Hem continuat fent algunes visites per diferents llocs de
Barcelona, seguint la dèria museística que ens ha agafat darrerament. Fa dos
diumenges volíem visitar la domus romana del carrer d’Avinyó, descoberta fa
poc, i per problemes tècnics estava tancada al públic aquell dia. Ja hi anirem
en una altra ocasió. Ves per on, aquestes restes romanes estan ubicades enfront
mateix del col·legi de monges on jo anava, una mica més amunt de l’edifici de
l’antic Borsí, on sembla
que ara hi volen fer un museu dedicat a Woody Allen.
Per no perdre el matí vagant per carrers que coneixem prou, vam aprofitar
per anar a veure l’exposició “La festa
popular”, al museu d’Història de Catalunya, que fa un recorregut pel
conjunt de celebracions que conformen el costumari de festes catalanes. El
recorregut amè i encertat, exalta la riquesa en tradició i cultura que posseeix
Catalunya i veiem l’evolució que ha experimentat la festa popular.
"M'exalta el nou i m'enamora el vell", diu en Foix. I certament, a través de l'exposició podem comprovar la força que darrerament ha adquirit la festa popular, que, en cap cas està renyida amb la modernitat.
Lectura del "Quadern d'Aram" |
Per Sant Jordi vam anar a l’Institut d’Estudis Catalans i vam tenir
ocasió de saludar a la Pilar Anglada, germana de l'escriptora Maria Àngels Anglada, ja que, en motiu de
l’acte en record del centenari del genocidi armeni, es va fer una lectura del llibre "Quadern d'Aram".
El recinte, que ja coneixíem
d’altres anys, conserva el caràcter senzill però sòlid alhora, propi dels
edificis catalans del segle XVII. Destaca el pati central amb el claustre
decorat amb ceràmiques, escultures i decoracions barroques. Actualment es
completa amb un agradable “jardí Mercè Rodoreda”, un dels pocs jardins penjants
de la ciutat, veritable oasi de pau, en homenatge a la insigne escriptora, tan
amant de les flors.
Jardins Mercè Rodoreda |
Joan Sales amb Mercè Rodoreda |
El nom de Mercè Rodoreda va estretament lligat al de Joan Sales, el
seu editor i amic, ja que ell la va descobrir al món; en el seu epistolari es pot
apreciar clarament l’admiració que sentien l’un per l’altre. Es comenta en
alguns mitjans que la productora Isona Passola i el director Agustí Villaronga
tenen previst començar el rodatge d’una pel·lícula basada en “Incerta glòria”, de Joan Sales. Cada cop
tinc més ganes de veure la representació teatral i de llegir la novel·la. El meu
cunyat la té i me la deixarà.
Passejant pels jardins de l’antic Hospital, vam aprofitar la jornada
de portes obertes, per fer una visita guiada per la Biblioteca de Catalunya, (quines sales gòtiques més meravelloses!) i
vam acabar tafanejant la caseta on la Roser Capdevila dibuixava les històries
de les Tres Bessones, cedida a la Biblioteca, juntament amb tota la seva obra
gràfica.
Per la tarda, passsejada pels carrers del centre de Barcelona, amb el llibre i la rosa, Quin dia més bonic i rodó!
Dissabte passat vam visitar la Torre Bellesguard, feta per Gaudí a principis del 1900. Construïda sobre les restes del castell medieval on Martí l'Humà va viure fins la seva mort, l'any 1410, Gaudí va crear una obra a mig camí entre el gòtic i el modernisme, plena de línees rectes. Hi ha solucions arquitectòniques que més tard aplicarà a la Sagrada Família. El més interessant són les golfes, o Sala dels Maons.
Sala dels Maons |
Aquest edifici té propietari i està habitat, de manera que tan sols és visitable una petita part. El nom Bellesguard li escau perfectament ja que les vistes sobre Barcelona, des de dalt de la torre, són magnífiques.
Fora del recinte, davant mateix de la casa, es pot veure un viaducte ideat per Gaudí, molt similar al del Park Güell. Una petita meravella sota el carrer, ignorada per molts barcelonins.
El viaducte, germà bessó del que hi ha al Parc Gúell |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)