En aquest curs 14-15, hem fet un camí que ara s’acaba i amb ell hem enriquit el nostre bagatge personal
de coneixements. Les desventures de la Joana E. han mantingut el nostre interès
els primers mesos, i més tard hem retrobat vells coneguts de la
nostra literatura. Els seus textos ens han confirmat que, malgrat els
obstacles, som una nació tossuda i sòlida, que se sent orgullosa de posseir una
cultura pròpia, rica i diversa, comparable a la de qualsevol país lliure.
Aquestes experiències literàries han culminat amb dues trobades
teatrals. Una, en el marc íntim que acomboià un dia les vivències de Joan
Maragall. Situats en les darreries del 1800 i primeries del passat segle, el mateix Maragall ens ha explicat la seva vida des del menjador, tot
fent una passejada per aquest període històric tan transcendental. Escoltant-lo,
en ha quedat ben palès que Maragall fou un intel·lectual de primer ordre i un
home honest, conseqüent amb el seu ideari patriòtic. L’actor Jep Barceló, fa
una interpretació magnífica i l’obra, escrita per Josep M. Jaumà, incorpora a l’ampli
ventall humà i artístic del personatge, una vigència ben actual. Corprenen certs
fragments que semblen extrets de la situació política que ara travessem. Entre
les peces d’un mobiliari interessant m’ha sorprès agradablement la visió de
dues obres pictòriques de gran valor: “Pastoral”, l’oli del noucentista Joaquim Sunyer, i “Un bohemi”,
retrat del pianista francès Erik Satie, pintat per Rusiñol.
L’altra experiència teatral ha tingut lloc al Teatre Nacional, amb l’adaptació
que l’Àlex Rigola ha fet de la novel·la “Incerta glòria”, de Joan Sales. És una
obra dura on s’hi barregen una sèrie d’elements carregats de simbolisme. La
guerra no actua especialment com a relat, sinó com a pretext per a plantejar
conductes humanes. “Quina llàstima que en
el teatre tinguem un temps finit i no hàgim pogut desenvolupar totes les
trames, personatges i cites memorables que presenta el seu original”–diu el mateix Rigola. Això és també el que
jo penso després de veure l’obra i d’haver llegit gran part del llibre, que
espero completar ben aviat. En aquest sentit, la novel·la és un vehicle molt més
ric per transmetre pensaments i situacions. En el teatre, malgrat l’esforç
imaginatiu del director, els personatges deambulen un tant hieràtics i en
la limitació del medi (també per culpa d’una sonoritat deficient) es perd gran
part de la intensitat temàtica. Llàstima, perquè la novel·la, tot i la seva
cruesa, destil·la poesia, i en cada pàgina s’hi planteja una idea o un
pensament impactant que convida a la reflexió.