TRES GERMANS PERESOSOS

En un país llunyà, hi havia un pare que tenia tres fills molt ganduls. Un dia, va caure malalt i cridà al notari per fer testament. –Mireu, –li va dir- només tinc un ase i vull que sigui pel fill més gandul.

Quan l’home va morir, ningú s’afanyava a mirar aquell testament i va haver d’intervenir l’alcalde, per esbrinar quin dels germans era més dropo.

Per començar, el més gran digué amb veu mandrosa: -Cal remenar coses passades?

-I de pressa! -cridà l’alcalde impacient- si no vols jeure a la presó.

Atemorit, explicà: -Doncs un dia em va caure un caliu de foc dins la sabata, i si no me’l treuen, m’hauria cremat tot, per mandra d’haver-ho de fer.

-Renoi, que n’ets de bèstia! –digué l’alcalde- El que és jo, no te l’hauria pas tret, a veure fins on arribava la teva toixarrudesa.

Llavors, anà pel segon fill: -A veure, ara tu, explica’m què has fet per demostrar que ets un gandul. I afanyat o també et faré tancar.

-Doncs jo, un dia, vaig caure al mar, i just en aquell moment, em va venir una peresa tan gran, que no tenia ganes de moure’m per sortir. Sort que va passar una barca i els mariners em van salvar.

-Doncs sort que jo no era a la barca –digué l’alcalde- perquè no hauria consentit que et traguessin, veient que tu no feies res.

Es girà cap el darrer i digué: - Bé, ara tu, vejam quines fantasies has fet com a mandrós.

I l’altre va dir: 

-Senyor alcalde, ja em pot posar a la presó o em pot fer el que vulgui, que tant me fa aquests ase, per no haver de parlar.

Llavors, el batlle exclamà: -No hi ha dubte, tu ets el més mandrós i teu serà l’ase.

I l'ase va ser pel germà darrer.

I aquest conte s’acabat, i tot és tan veritat que potser mai no ha passat.

Aquesta rondalla mallorquina, fou contada a Mn. Antoni Mª Alcover per sa Madona Bosc de Ca Na Berga de Manacor.

TENIM UN PAÍS MOLT VISITABLE

Maricel

Un dels meus propòsits per aquest any, va ser el de renovar visites culturals per llocs emblemàtics de Barcelona i Catalunya en general. Hi ha tantes coses dignes de ser vistes en el nostre país que no les acabaríem mai. Viatjar a l’estranger és molt recomanable per conèixer aspectes diversos de les seves cultures, però també ho és aprofundir en la nostra.

No sabria dir quina d’aquestes visites m’ha agradat més; cada una té el seu atractiu i totes m’han interessat. Avui en faré un resum quasi telegràfic.

El Cau Ferrat

Vam començar a primers de gener anant a Sitges, per veure el renovat Cau Ferrat i el Museu Maricel. Ja els coneixia però em va encantar tornar-hi i comprovar l'acurat rentat d’imatge que han sofert.

Per completar el temari, vam anar dies més tard a la Fundació Gòdia, per visitar les obres del Greco que el Cau Ferrat havia cedit temporalment a la fundació per fer-ne una exposició. Del tot recomanable la visita a l’edifici modernista de la Fundació Gòdia, és magnífic.

A l'esquerra quadre del Greco a la Fundació Gòdia.
A la dreta vidriera en una de les sales

             

El mes de febrer vam anar al Museu MEAM, per veure l'exposició sobre l'obra d'en Josep Llimona i admirar, un cop més, la seva delicadesa modelant el cos de la dona. Una exposició memorable, d'un dels més grans escultors que ha tingut Catalunya.

Medinyà

A primers de febrer, de camí cap a Vilajuïga, ens vam parar un dia a Medinyà, antic municipi incorporat a Sant Julià de Ramis, a uns 10 quilòmetres de Girona, per contemplar de prop el seu castell, ja que sempre el vèiem des de la carretera. Els primers documents d’aquest conjunt medieval es remunten al segle onzè. Només vam poder voltar pel seu exterior ja que l’actual propietari, el marqués de la Torre, el manté tancat.

Atri amb pintures murals al pati d'una casa a Begur

Un altre dia de febrer vam fer una aturada al poble de Begur. El patrimoni arquitectònic que els retornats de Cuba, els “Indianos”, van deixar al poble és extraordinari. És molt agradable passejar pels seus carrers i admirar el munt de cases senyorívoles que es van trobant.

Les Medes des del castell

Begur

Des del castell de Begur vam voler retratar les illes Medes. Un paisatge extraordinari que ens retornava a l'estiu.

Printània del noucentista Josep Togores

També pel febrer, vam passar pel MNAC, amb la intenció de veure la nova presentació de la col·lecció permanent de modernisme, noucentisme, i primeres avantguardes. Quan vaig al MNAC el temps sempre se'm tira a sobre, i mai puc abastar el que voldria contemplar. Vaig haver de tornar un altre dia per completar la visita i afegir-hi l'exposició temporal sobre Carles Casagemas, el gran amic de Picasso, que es va suïcidar als vint anys. Malaguanyat.

Pintura de Casagemas

                                             

                 

Jardins de Can Mercader

 Fa dos diumenges vam visitar el Palau Mercader, a Cornellà, un edifici amb aire de castell, envoltat d’uns jardins esplèndids, que ara són públics. L’interior del palau, construït a mitjans del segle dinou, per encàrrec de Joaquim Mercader, comte de Ben-lloc, manté un estil eclèctic, un tant bigarrat, que denota l'exagerat gust per la sumptuositat, dels seus propietaris.

Una de les sales del palau Mercader

Hem fet altres visites des de gener: a la fundació Vila Casas, que va ser comentada en una altra entrada; al museu del Disseny, espectacular per dintre i per fora; a les ruïnes del Born, amb visita guiada; i l’última, divendres passat, als pavellons Güell, a Pedralbes, on hi ha aquell famós drac boca-obert aterridor, del sempre genial Gaudí. Ens van dir que, quan es va projectar, la boca de l'animal s'obria i tancava segons movien la porta. Ara tot està en fase de restauració.

Porta d'Antoni Gaudí a la finca Güell

En seguiran més perquè, per sort, a Catalunya tenim moltíssim per veure i admirar.

FINAL DE TRAJECTE

Hem arribat a l’últim capítol de la novel·la  Joana E. i, tal com diu la Dolors, l’enyorarem.  Ha desfilat, davant nostre, la vida agitada d’aquesta dona singular, relatada per ella mateixa, amb un llenguatge espontani i planer, que la fa propera. Se’ns diu que la història és real, encara que per la seva complexitat sembli inventada, i això fa que tot el que llegim ens impressioni més. Ens trobem amb una dona de natural fort i apassionat, és a dir, una dona que estima la vida per sobre de tot i que lluita per ser ella mateixa, malgrat travessar alts i baixos i moments depressius a causa dels esdeveniments.

M. Antònia Oliver

M. Antònia Oliver ha fabricat una novel·la intensa i rodona, on la protagonista ens narra minuciosament els seus sentiments més íntims, enmig de la societat mallorquina d’abans i  de després de la guerra, ancorada en la tradició, el classisme i el què diran. Darrera la història, es pot percebre com batega la personalitat de l’escriptora, estretament identificada amb l’esperit lluitador de na Joana.

D’altra banda, l’espontaneïtat del llenguatge emprat en la narració, no amaga el virtuosisme de l’autora. Al costat d’observacions quotidianes, no hi manquen ni les metàfores, ni les descripcions poètiques, molt coherents, tanmateix, amb el tarannà sensible i vital de la protagonista.

Charlotte Brontë

Virginia Woolf

També conté un homenatge a  tres dones escriptores que ella admira i que, d'una manera o una altra apareixen en la seva obra: Charlotte Brontë, Virginia Woolf i Caterina Albert. En aquest sentit és pot considerar que l’obra és un al·legat feminista.

Caterina Albert

La Dolors, com sempre incansable, ha dinamitzat la nostra lectura i, des del primer dia, ens ha sotmès al munt d’estratègies que la novel·la li ha suggerit. No cal afegir que aquestes estratègies ens han motivat força, perquè portem un bagatge de vivències important (manera eufemística d’insinuar que alguns tenim una certa edat), i han fet que afloressin escrits plens de records i sentiments.