dimarts, 25 de novembre del 2014

CHOPIN ÉS EMOCIÓ



"El gramòfon de la sala feia i desfeia els acords melangiosos de Chopin...  La meva època Chopin havia començat tot just feia unes setmanes. Era un embadaliment absolut. M'agradava tot, de Chopin. I només m'agradava Chopin."
Això ens confessa na Joana en un fragment divertit i revelador, del segon capítol de la novel·la. 



Valldemosa. Cel·la de Chopin


Per indicació de la Dolors de nou he escoltat Chopin i he recordat temps passats. Quan tenia vuit anys vaig anar a Mallorca amb els meus pares, vaig visitar la Cartoixa de Valldemosa i aquella música i aquell entorn em van impressionar. Em semblava un lloc tan romàntic! Després hi he tornat però no ha estat com la primera vegada. Quasi mai les coses acostumen a ser com la primera vegada.
Nocturn, Tristesa... Feia molts anys que no escoltava aquestes peces de piano i he sentit com na Joana la pessigada de la recança, però també una onada de malenconia i l'alè d'un romanticisme intemporal. Hi ha algú que resti insensible davant d'aquest devessall d'inspiració? Per mi Chopin és sobretot emoció.




dilluns, 10 de novembre del 2014

SOMNIS I REALITATS

Na Joana ens diu que ara, als 48 anys, no necessita agradar-se al mirall per sentir-se segura i que quan s’hi mira gairebé no es veu.
D’altra banda llegeixo la divisa de la M. Mercè Marçal en un poema suggeridor que convida a la introspecció:


      Emmarco amb quatre fustes
      un pany de cel i el penjo a la paret.

      Jo tinc un nom
      I amb guix l’escric a sota.         M.M.M.


Què ens pot expressar? Llibertat, evolució, adaptabilitat, acceptació; i també dignitat, coneixement, responsabilitat, determinació...

La Dolors proposa que ens autodefinim. Encara que em resulta complicat analitzar-me, faig un mixt amb l'afirmació de na Joana i la divisa de la M. Mercè i em pregunto quina cosa emmarcaria jo amb quatre fustes metafòriques que m’ajudés a definir-me. Arribo a la conclusió que per transitar per aquest món, jo també signaria un quadre amb un lema com el d’ella; s’ajusta al meu pensament i no cal afegir-hi res més "si algú ho ha expressat tan bé, perquè no utilitzar-ho?". I a na Joana li diria que, en aquestes alçades de la meva vida, jo tampoc em miro al mirall per agradar-me, però m’he arribat a conèixer bastant i també puc dir: “I miro aquesta dona que m’ha estat tan familiar durant tants anys que gairebé ni la veig:"  
Francina, amb tots els teus defectes i les teves contradiccions t’has creat una manera de ser teva i de ningú més. Vols creure que no existeixen les veritats absolutes, però saps perfectament el què t’agrada i el que no. Sempre t'acompanya una maleta plena de records i no renunciaries mai a la família, ni a les  velles amistats. D’entrada, les novetats et fan poca gràcia; et sents insegura quan es presenten, però al mateix temps t'atrauen i, de mica en mica, t´hi vas incorporant.

L’any que vam treballar l'obra de M. Mercé Marçal, vaig escriure un poema on intentava apropar-me a aquestes inseguretats:



                                           A L’ALTRE COSTAT DE LA PARET

                                          A l’altre costat de la paret
                                          qui sap què hi ha, qui sap qui espera.
                                          Tranquil·la he viscut al meu trosset,
                                          ignorant el secrets d’altres dreceres.

                                          Però alguns remors sento glatir,
                                          sense raons, sense certeses;
                                          anhelo alguns misteris aclarir
                                          deixant enrere les pors i les febleses.

                                          A l’altre costat de la paret
                                          no sé si lluiran millor els dies.
                                          L’obscur desig d’allò que mai he vist,
                                          m’empeny a saltar el mur amb gosadia.



El segon capítol de la novel·la es va desgranant i veiem com na Joana evoluciona fins a convertir-se en una joveneta plena d’il·lusions i fantasies. Du una vida despreocupada i feliç, sempre recolzada en uns pares que l’adoren i li proporcionen tot el que desitja. La noia és conscient del seu encant i somnia en un món de frivolitats, encara que ja beslluma que es tracta d’un món d’enveges i de buidor.
       

dimecres, 5 de novembre del 2014

TEMPESTES D'ESTIU


En la segona part del capítol primer de la novel·la Joana E., hi ha un episodi de gran força sensorial on veiem com la petita Joana observa expectant l’esclat d’una furibunda tempesta amb llamps i trons i  el  desig inusitat de córrer sota l’aigua que experimenta. Aquest impuls biològic arriba a identificar-la amb la terra i amb la mateixa tempesta i li aporta un estat d’exaltació inèdit i pertorbador:
  “Xopa, cega, enervada, no m’aturava de córrer! Un llamp enforcat que va baixar fins on la garriga feia fondalada em va fer aturar en sec. El terror em va paralitzar un instant. Però el mateix espant em va donar més gosadia: vaig seguir caminant, ara lentament, solemnement, sentint-me part de la pluja, dels llamps i dels trons, d’aquella olor poderosa que exhalava la terra com una magrana esbandrida, vermella, una olor de vida que ho impregnava tot”.

És possible que les forces deslliurades de la natura puguin arribar a exercir sobre l’ànim sensible de certes persones aquests tipus de reaccions, sobretot si no hi estan habituades. El relat que d’aquest episodi en fa Maria Antònia Oliver és magistral i dóna testimoni de la personalitat apassionada de la protagonista. Altres autors importants, Verdaguer o Jane Eyre han descrit episodis d’exaltació semblants en les seves obres i Maria Antònia Oliver els ha manllevat volgudament per dotar el relat d’una força transcendent.

En tot cas a mi m’ha fet evocar altres episodis de tempesta completament oposats al de na Joana, viscuts per la meva mare fa molts anys. Oposats perquè el seu sentiment vers  les tempestes no era precisament de plaer ni de desig sinó un sentiment de terror còsmic irracional. Quan esclatava una d’aquelles tronades d’estiu, la nostra mare protectora es convertia en una dona espaordida, que corria a amagar-se en el racó més recòndit de la casa amb les orelles i els ulls ben tapats, mentre recitava sense parar “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu”.

Santa Bàrbara protectora contra els llamps
Per la família corria l’anècdota que en certa ocasió, de petita, a Oliana, la van haver de buscar per tot arreu després d’una tempesta i finalment  la van trobar ben adormida, entre dos matalassos d’un llit, on havia anat a parar cercant refugi.
A Barcelona, si esclatava una tempesta, érem la meva germana i jo les que corríem a tancar finestres i balcons perquè ja sabíem que ella quedava paralitzada pel pànic. 

La Tomasa
Una nit, recordo que mentre tronava van començar a sonar les campanes de la catedral i tots vam pensar amb neguit que era un senyal d’auxili. I vet aquí que, a l’endemà vam saber que un llamp havia caigut precisament sobre una de les campanes. No sé quina campana devia ser; a mi m’agrada pensar que era la Tomasa pel seu nom tan famós, i perquè és la més gran i amb el toc més greu, encara que aquella nit, enmig de trons i llamps, aquell so produïa basarda.


En fi, records d’infantesa que no s’esborren.