Na Joana ens diu que
ara, als 48 anys, no necessita agradar-se al mirall per sentir-se segura i que
quan s’hi mira gairebé no es veu.
D’altra banda llegeixo
la divisa de la M. Mercè Marçal en un poema suggeridor que convida a la introspecció:
Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.
Jo tinc un nom
I amb guix l’escric a sota. M.M.M.
Què ens pot expressar?
Llibertat, evolució, adaptabilitat, acceptació; i també dignitat, coneixement,
responsabilitat, determinació...
La Dolors proposa que ens autodefinim. Encara que em resulta complicat analitzar-me, faig un mixt amb l'afirmació de na
Joana i la divisa de la M. Mercè i em pregunto quina cosa emmarcaria jo amb quatre
fustes metafòriques que m’ajudés a definir-me. Arribo a la conclusió que per
transitar per aquest món, jo també signaria un quadre amb un lema com el d’ella; s’ajusta
al meu pensament i no cal afegir-hi res més "si algú ho ha expressat tan bé, perquè no utilitzar-ho?". I a na Joana li diria que, en aquestes alçades de la meva vida, jo tampoc em miro al mirall per agradar-me, però m’he arribat a conèixer bastant i també
puc dir: “I miro aquesta dona que m’ha estat tan familiar durant tants anys que
gairebé ni la veig:"
Francina,
amb tots els teus defectes i les teves contradiccions t’has creat una manera de
ser teva i de ningú més. Vols creure que no existeixen les veritats absolutes,
però saps perfectament el què t’agrada i el que no. Sempre t'acompanya una maleta plena de
records i no renunciaries mai a la família, ni a les velles amistats. D’entrada, les novetats et
fan poca gràcia; et sents insegura quan es presenten, però al mateix temps t'atrauen i, de mica en mica, t´hi vas incorporant.
L’any que vam
treballar l'obra de M. Mercé Marçal, vaig escriure un poema on intentava apropar-me a aquestes inseguretats:
A L’ALTRE COSTAT DE LA
PARET
A l’altre costat de la
paret
qui sap què hi ha, qui
sap qui espera.
Tranquil·la he viscut
al meu trosset,
ignorant el secrets
d’altres dreceres.
Però alguns remors
sento glatir,
sense raons, sense
certeses;
anhelo alguns misteris
aclarir
deixant enrere les
pors i les febleses.
A l’altre costat de la
paret
no sé si lluiran
millor els dies.
L’obscur desig d’allò
que mai he vist,
m’empeny a saltar el
mur amb gosadia.
El segon capítol de la novel·la es va
desgranant i veiem com na Joana evoluciona fins a convertir-se en una joveneta
plena d’il·lusions i fantasies. Du una
vida despreocupada i feliç, sempre recolzada en uns pares que l’adoren i li
proporcionen tot el que desitja. La noia és conscient del seu encant i somnia
en un món de frivolitats, encara que ja beslluma que es tracta d’un món d’enveges
i de buidor.
