SOMNIS I REALITATS

Na Joana ens diu que ara, als 48 anys, no necessita agradar-se al mirall per sentir-se segura i que quan s’hi mira gairebé no es veu.

D’altra banda llegeixo la divisa de la M. Mercè Marçal en un poema suggeridor que convida a la introspecció:

      Emmarco amb quatre fustes

      un pany de cel i el penjo a la paret.

      Jo tinc un nom

      I amb guix l’escric a sota.         M.M.M.

Què ens pot expressar? Llibertat, evolució, adaptabilitat, acceptació; i també dignitat, coneixement, responsabilitat, determinació...

La Dolors proposa que ens autodefinim. Encara que em resulta complicat analitzar-me, faig un mixt amb l'afirmació de na Joana i la divisa de la M. Mercè i em pregunto quina cosa emmarcaria jo amb quatre fustes metafòriques que m’ajudés a definir-me. Arribo a la conclusió que per transitar per aquest món, jo també signaria un quadre amb un lema com el d’ella; s’ajusta al meu pensament i no cal afegir-hi res més "si algú ho ha expressat tan bé, perquè no utilitzar-ho?". I a na Joana li diria que, en aquestes alçades de la meva vida, jo tampoc em miro al mirall per agradar-me, però m’he arribat a conèixer bastant i també puc dir: “I miro aquesta dona que m’ha estat tan familiar durant tants anys que gairebé ni la veig:"  
Francina, amb tots els teus defectes i les teves contradiccions t’has creat una manera de ser teva i de ningú més. Vols creure que no existeixen les veritats absolutes, però saps perfectament el què t’agrada i el que no. Sempre t'acompanya una maleta plena de records i no renunciaries mai a la família, ni a les  velles amistats. D’entrada, les novetats et fan poca gràcia; et sents insegura quan es presenten, però al mateix temps t'atrauen i, de mica en mica, t´hi vas incorporant.

L’any que vam treballar l'obra de M. Mercé Marçal, vaig escriure un poema on intentava apropar-me a aquestes inseguretats:

                                           A L’ALTRE COSTAT DE LA PARET

                                          A l’altre costat de la paret

                                          qui sap què hi ha, qui sap qui espera.

                                          Tranquil·la he viscut al meu trosset,

                                          ignorant el secrets d’altres dreceres.

                                          Però alguns remors sento glatir,

                                          sense raons, sense certeses;

                                          anhelo alguns misteris aclarir

                                          deixant enrere les pors i les febleses.

                                          A l’altre costat de la paret

                                          no sé si lluiran millor els dies.

                                          L’obscur desig d’allò que mai he vist,

                                          m’empeny a saltar el mur amb gosadia.

El segon capítol de la novel·la es va desgranant i veiem com na Joana evoluciona fins a convertir-se en una joveneta plena d’il·lusions i fantasies. Du una vida despreocupada i feliç, sempre recolzada en uns pares que l’adoren i li proporcionen tot el que desitja. La noia és conscient del seu encant i somnia en un món de frivolitats, encara que ja beslluma que es tracta d’un món d’enveges i de buidor.