TEMPESTES D'ESTIU

En la segona part del capítol primer de la novel·la “Joana E.”, hi ha un episodi de gran força sensorial on veiem com la petita Joana observa expectant l’esclat d’una furibunda tempesta amb llamps i trons i  el  desig inusitat de córrer sota l’aigua que experimenta. Aquest impuls biològic arriba a identificar-la amb la terra i amb la mateixa tempesta i li aporta un estat d’exaltació inèdit i pertorbador:

  “Xopa, cega, enervada, no m’aturava de córrer! Un llamp enforcat que va baixar fins on la garriga feia fondalada em va fer aturar en sec. El terror em va paralitzar un instant. Però el mateix espant em va donar més gosadia: vaig seguir caminant, ara lentament, solemnement, sentint-me part de la pluja, dels llamps i dels trons, d’aquella olor poderosa que exhalava la terra com una magrana esbandrida, vermella, una olor de vida que ho impregnava tot”.

És possible que les forces deslliurades de la natura puguin arribar a exercir sobre l’ànim sensible de certes persones aquests tipus de reaccions, sobretot si no hi estan habituades. El relat que d’aquest episodi en fa Maria Antònia Oliver és magistral i dóna testimoni de la personalitat apassionada de la protagonista. Altres autors importants, Verdaguer o Jane Eyre han descrit episodis d’exaltació semblants en les seves obres i Maria Antònia Oliver els ha manllevat volgudament per dotar el relat d’una força transcendent.

En tot cas a mi m’ha fet evocar altres episodis de tempesta completament oposats al de na Joana, viscuts per la meva mare fa molts anys. Oposats perquè el seu sentiment vers  les tempestes no era precisament de plaer ni de desig sinó un sentiment de terror còsmic irracional. Quan esclatava una d’aquelles tronades d’estiu, la nostra mare protectora es convertia en una dona espaordida, que corria a amagar-se en el racó més recòndit de la casa amb les orelles i els ulls ben tapats, mentre recitava sense parar “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu”.

Santa Bàrbara protectora contra els llamps

Per la família corria l’anècdota que en certa ocasió, de petita, a Oliana, la van haver de buscar per tot arreu després d’una tempesta i finalment  la van trobar ben adormida, entre dos matalassos d’un llit, on havia anat a parar cercant refugi.

A Barcelona, si esclatava una tempesta, érem la meva germana i jo les que corríem a tancar finestres i balcons perquè ja sabíem que ella quedava paralitzada pel pànic. 

La Tomasa

Una nit, recordo que mentre tronava van començar a sonar les campanes de la catedral i tots vam pensar amb neguit que era un senyal d’auxili. I vet aquí que, a l’endemà vam saber que un llamp havia caigut precisament sobre una de les campanes. No sé quina campana devia ser; a mi m’agrada pensar que era la Tomasa pel seu nom tan famós, i perquè és la més gran i amb el toc més greu, encara que aquella nit, enmig de trons i llamps, aquell so produïa basarda.

En fi, records d’infantesa que no s’esborren.