LA VIDA I LA MORT

Hem començat la novel·la de Maria-Antònia Oliver  "Joana E." i ja en les primeres pàgines he tingut la impressió que és un text que donarà molt de joc. M’agrada la forma d’expressió que ha triat l’autora per aquest relat, i en quan al fons argumental,  pel que ha comentat la Dolors, crec que té la potència suficient per atraure al lector. Així doncs, tinc ganes d’anar descabdellant la història d’aquesta Joana mallorquina i amb ella, descobrir les qualitats literàries d’una autora que encara no he llegit.

Hi ha un paràgraf en les primeres pàgines del llibre “Joana E.” que m’han impressionat força: la Joana, una nena plena de salut descobreix que el seu amic Bernadet està molt malalt i, per primera vegada se sent aterrida pensant el que representa haver de deixar un món que ella veu molt bonic. 
El descobriment  del cantó amarg de la vida tots l’hem hagut d’anar assimilant de mica en mica però sempre hi ha hagut algun moment en que se’ns ha presentat cruament de sobte.

Pantà d'Oliana

He recordat un episodi,  per sort no tan dramàtic, fixat en la meva memòria per sempre més, viscut de petita a Oliana, al poble de la meva mare. Hi anàvem quinze dies a l’agost a veure els avis i la meva germana i jo ens passàvem el dia jugant al carrer amb altres nens i nenes de la nostra edat de per allà. Un dia vaig estar jugant una bona estona amb una nena que fins llavors no coneixia i ella em va dir que l’acompanyés a casa seva que era a prop, per ensenyar-me no sé quina cosa. Eren els anys cinquanta i el poble estava ple de treballadors vinguts del sud per fer les obres del pantà d’Oliana. Allà els anomenaven els pantaneros.

La nena era filla d’un d’aquells treballadors. Jo només tenia sis o set anys però recordo perfectament el meu desconcert quan vaig entrar en el seu habitatge. No puc precisar ben bé com era però recordo un lloc fosc i sinistre, amb màrfegues de palla per tot arreu. Fins llavors, per mi, la pobresa era una realitat encara llunyana que havia albirat només en històries i contes. Aquella mena de cova llòbrega sense mobles no l’havia imaginada mai. No vaig dir res però quan vam sortir vaig anar directa a trobar la meva germana i astorada pel descobriment li vaig dir tota càndida “són pobres!”, com si fossin d’una raça especial. La nena ho va sentir i es va enfadar i a mi em va saber molt de greu; no ho havia d’haver dit però la visió d'aquelles imatges m'havia colpit. De cop havia conegut una manera de viure bastant dura. Més tard ja vaig anar descobrint que n'hi ha encara de molt pitjors.