“I després un silenci,
uns segons de silenci,"
El senyor Ramon vivia
sol des que va morir la seva dona. Va obrir la porta i em mostrà el pati atapeït de testos. L’home anava
desgranant el parlar monòton de sempre, però jo no l’escoltava i passava la
mirada per aquells racons on els nens havien jugat tantes
vegades.
La figuera espargia ombra i perfumava l'aigua del safareig. Vaig mirar la vella tauleta del porxo, la mateixa on la
senyora Maria, sempre tan dolça, ens servia aquells berenars de pa amb
tomàquet i llonganissa, i on havíem jugat a l’oca i al parxís, els capvespres, abans de tornar a casa a sopar. La Marta rondinava, mentre el Miqueló reia i cridava com un boig, com sempre que guanyava la partida a sa germana – “S’ha de saber perdre i saber guanyar” –els deia jo. El petit Albert, que ja feia ullets de son, cantussejava “la lluna, la pruna” arraulit a la cadira i, de sobte, vaig sentir que el senyor Ramon alçava la veu:
-Que no em sents noia? T’has tornat sorda?
I després un silenci, uns segons de silenci; l’Albert també va callar, ja no hi havia ni la Marta rondinant ni el Miqueló rient com un boig, ni el perfum de la figuera, ni la senyora Maria, sempre tan dolça, servint-nos pa amb tomàquet per berenar.
Tot va desaparèixer i només vam quedar el senyor Ramon i jo dins d’aquell pati atapeït que de cop era ben nu; jo tractant d’endevinar quina pregunta m’havia fet i el pobre home mirant-me amb cara de no entendre res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada