FILLS D'UN TEMPS

La lectura de Joana E. està a les acaballes i amb ella aquest repàs per la seva història agitada i convulsa. En el capítol que avui hem repassat, na Joana se’ns mostra, per fi, com una persona adulta,  com algú que pren decisions i que lluita per tirar endavant . “ Era un juliol esplendorós.  A casa no hi arribava la guerra. Però teníem dins una altra mena de guerra. Aleshores vaig començar a ser una dona forta. Ni tendra, ni amable, ni comprensiva. Forta.” És un d’aquells moments vitals que han marcat la vida de na Joana, i coincideix amb l’arribada de la guerra, d’aquesta guerra que tant ens ha perjudicat a tots, encara que no l’haguem viscuda personalment.

De petita, la paraula guerra em va perseguir com una ombra sinistra. “Vosaltres, rai! –ens deien- vosaltres no sabeu el que és una guerra”. No, nosaltres no ho sabíem, ens ho havíem d’imaginar, però en patíem les conseqüències, i a mi em va costar molt esbrinar perquè es va arribar a produir. Sentia parlar de rojos, de nacionals i a vegades de feixistes i no entenia res. La gent, acovardida després d’aquells anys de sofriment, evitava explicacions. La censura i la repressió franquista, dictaven el camí a seguir, un camí farcit de consignes carrinclones que no s’avenien gens amb el tarannà que s'havia respirat en moltes cases.

Les monges del col·legi tampoc en dèien res i, per sort, mai ens van fer cantar el “Cara al sol”, ni cap himne patriòtic. Aquella excelsa “Història de España” que s’estudiava llavors, l'aturàvem a finals del segle dinou, i la tornàvem a començar pels ibers i els celtes, ignorant olímpicament la "gloriosa cruzada". Això sí, anàvem a missa cada dia i tot era pecat. La meva néta, quan tenia sis anys, em va preguntar un dia què era un pecat i em va costar molt trobar una definició que ella pogués entendre. Crec que ho vaig resumir dient “és fer una cosa que no està bé”, i de seguida vaig afegir que ella no en feia de pecats. No li vaig voler inocular aquell infame sentiment de culpa que ens va turmentar a nosaltres de ben petits.

D’aquell ensenyament inefable encara conservo a casa molts llibres, entre ells una urbanitat dirigida a la “niña bien educada i la niña mal educada”, deliciosament il·lustrada per l'Opisso, que més que un llibre semblava un conte.

L'illa del tresor. Il·lustració d'en Junceda

Les meves lectures infantils eren les de la Biblioteca Rosa (Condessa de Ségur, francesa, de finals del dinou), amb les aventures d’unes “Niñas modelo” quasi perfectes.

Més endavant, els clàssics de la col·lecció Cadete i d'altres d'aventures que m'encantaven, van eixamplar una mica els meus coneixements, a part del setmanari per a nenes “Florita” i els tebeos de l’Editorial Bruguera, que els diumenges em comprava el meu pare. “Amb aquests coneixements què es podia esperar de nosaltres?” pregunta en Serrat a la cançó “Temps era temps”. 

De tota manera, crec que aquelles lectures, juntament amb les sessions de cinema doble dels dissabtes, ens eren indispensables per anar-nos conformant una visió més gran del món, tan limitada en el nostre país.
Amb els anys tot ha canviat, hem anat destriant el gra de la palla i alguns hem procurat avançar i aprendre alguna cosa.