NARCÍS COMADIRA

Diumenge al matí vaig anar a l’Espai VolART, de la Fundació Vila Casas, al carrer d’Ausiàs Marc, per veure l’exposició de Narcís Comadira, i vaig quedar seduïda per la personalitat que destil·len les seves obres.

Narcís Comadira (Girona 1942), és un artista polifacètic: escriptor, traductor, periodista, crític d’art i sobre tot, poeta.  I també un excel·lent pintor.

El seu treball pictòric m’ha encantat. Autodidacta, tendeix als colors calents i a les formes geomètriques simples i voluminoses; no obstant, són obres carregades d’un lirisme i una bellesa que només els savis són capaços de conrear. M’agrada molt el seu univers, expressiu i tendre alhora. La composició i el color són d'una rotunditat que motiva.
Comadira, expressa la seva particular manera d'entendre l'art, fent un maridatge entre la paraula i la imatge. El mateix artista diu: “Són dos llenguatges diferents, però la problemàtica de fons, és la mateixa”.

El seu estil connecta directament amb la il·lustració i és per això que podem trobar molts del seus dibuixos en cobertes de llibres i cartells commemoratius. Per casa m'ha fet gràcia trobar un llibre amb la coberta il·lustrada per ell:  "Homilies de Medinyà", del filòleg Modest Prats.

La seva passió per la natura ha fet que l’arbre sigui l’actor principal en aquesta exposició, sempre dins d’una estètica pròpia.

Espigolant per Internet, m’assabento que Narcís Comadira i Josefa Contijoch, la nostra coneguda poetessa, van ser guardonats el mateix dia amb els Premis de la Crítica Serra d’Or, al 2013. Feliç coincidència.

Cartells commemoratius d'actes literaris, fets per ell

Conec poc la seva obra poètica. Després de veure l’exposició m’he afanyat a consultar una “Antologia de poetes catalans” que tinc a casa i hi he trobat dotze poemes d’ell. Trio el primer de tots, que m’ha agradat molt i que fa referència al seu gran amic, l’arbre:

COM CAL

Al descampat                                             

entre els erms

sóc

qualsevol pal de telèfon.

Estirat

amb les meves carns magres

recordo

aquell dolç passat d’arbre.

Ara només

quatre fils

fan

quatre fruits comptats de porcellana.

A la negror del cel

un llamp

demano

perquè mori com cal la meva fusta.