La felicitat com a
estat permanent no existeix. Hi ha moments feliços, en que tenim aquella sensació esclatant de
plenitud que omple tots els porus, com diu la Joana, i res més. Hi ha persones amb
més predisposició que altres per viure aquests moments: persones que s’apassionen
per les coses i que miren amb ulls encuriosits el que es mou al seu voltant. Són
persones afortunades.
Justament per aquesta implicació emocional poden ser més
susceptibles de patir grans decepcions. Quan això succeeix és important que sàpiguen gestionar aquells recursos que tendeixen a mantenir l'equilibri espiritual. La majoria d’aquestes persones tenen la suficient imaginació per fer aflorir aquest recursos d'una manera gairebé innata. El seu amor per la vida fa que aviat trobin alguna motivació,
alguna tasca, algun interès que ajudi a superar els entrebancs. Naturalment no em refereixo als moments immediats a una desgràcia, perquè la pena tenalla el cor i la voluntat. És del
tot inevitable passar per un període de tristesa i dol. Però els tòpics reafirmen
veritats i ens diuen que el temps tot ho
cura.
La persona que sap donar la volta a les coses, que tira endavant mirant d’omplir la vida d'experiències constructives, es fa un favor a sí mateixa i als qui l’envolten.
I sempre tornarà a viure moments feliços.
Estic d'acord en tot el que escrius sobre la felicitat. Jo crec, que aquesta emoció és com una estrella fugissera, ens arriba amb un esclat de llum i se'n va sense adonar-nos, però que n'és de bonica!
ResponEliminaFelicitats per tots els teus escrits.