FINAL D'UN CURS RIC EN PERSONATGES

En aquest curs 14-15, hem fet un camí que ara s’acaba i amb ell hem enriquit el nostre bagatge personal de coneixements. Les desventures de la Joana E. han mantingut el nostre interès els primers mesos, i més tard hem retrobat vells coneguts de la nostra literatura. Els seus textos ens han confirmat que, malgrat els obstacles, som una nació tossuda i sòlida, que se sent orgullosa de posseir una cultura pròpia, rica i diversa, comparable a la de qualsevol  país lliure.

Aquestes experiències literàries han culminat amb dues trobades teatrals. Una, en el marc íntim que acomboià un dia les vivències de Joan Maragall. Situats en les darreries del 1800 i primeries del passat segle, el mateix Maragall ens ha explicat la seva vida des del menjador, tot fent una passejada per aquest període històric tan transcendental. Escoltant-lo, en ha quedat ben palès que Maragall fou un intel·lectual de primer ordre i un home honest, conseqüent amb el seu ideari patriòtic. L’actor Jep Barceló, fa una interpretació magnífica i  l’obra,  escrita per Josep M. Jaumà, incorpora a l’ampli ventall humà i artístic del personatge, una vigència ben actual. Corprenen certs fragments que semblen extrets de la situació política que ara travessem. Entre les peces d’un mobiliari interessant m’ha sorprès agradablement la visió de dues obres pictòriques de gran valor: “Pastoral”, l’oli del noucentista Joaquim Sunyer, i “Un bohemi”, retrat del pianista francès Erik Satie, pintat per Rusiñol.

L’altra experiència teatral ha tingut lloc al Teatre Nacional, amb l’adaptació que l’Àlex Rigola ha fet de la novel·la “Incerta glòria”, de Joan Sales. És una obra dura on s’hi barregen una sèrie d’elements carregats de simbolisme. La guerra no actua especialment com a relat, sinó com a pretext per a plantejar conductes humanes. “Quina llàstima que en el teatre tinguem un temps finit i no hàgim pogut desenvolupar totes les trames, personatges i cites memorables que presenta el seu original”–diu el mateix Rigola. Això és també el que jo penso després de veure l’obra i d’haver llegit gran part del llibre, que espero completar ben aviat. En aquest sentit, la novel·la és un vehicle molt més ric per transmetre pensaments i situacions. En el teatre, malgrat l’esforç imaginatiu del director, els personatges deambulen un tant hieràtics i en la limitació del medi (també per culpa d’una sonoritat deficient) es perd gran part de la intensitat temàtica. Llàstima, perquè la novel·la, tot i la seva cruesa, destil·la poesia, i en cada pàgina s’hi planteja una idea o un pensament impactant que convida a la reflexió.