AL VOLTANT D'INCERTA GLÒRIA

Em resulta estrany opinar sobre una obra que encara no he llegit. No ho he fet perquè la novel·la té unes dimensions considerables i espero començar-la quan disposi d’uns dies de tranquil·litat a l’estiu. D’entrada, el tema d'”Incerta glòria” m’interessa força; la nostra guerra civil des de la perspectiva del bàndol republicà, promet molt i escrita per Joan Sales, que és garantia de qualitat literària, encara ho fa més atractiu, però crec que un text tan important, demana una lectura serena i poc apressada.

Pel que hem esbrinat aquests dies, enmig de l’obra es descriuen uns raonaments metafísics que obliguen a reflexionar sobre el sentit de la vida. Actualment, tot el que fa referència a la transcendència sembla anacrònic, però crec que és un tema que en algun moment  s’ha plantejat molta gent. Altres potser s’han limitat a donar per bo allò que se’ls ha inculcat de petits sense aturar-se a anar més lluny. Qüestionar què hi fem en aquest món és un misteri,  un tema que suggereix més preguntes que respostes. Tenir fe, creure, és una opció respectable, però que hauria de passar per un procés individual d’elaboració. Acceptar-ho còmodament, sense cap mena de plantejament, resulta massa fàcil i autoenganyós.

Tant si creiem com si no,  el fet de viure ens ha arribat sense haver-ho demanat i no hi ha més remei que assumir-ho, seguint les regles ètiques que ens marca la societat. Per mi, la manera de trobar un sentit a la vida. és mirar-la de manera positiva, estimant i sent generosos. 

CANÇONS DE REM I DE VELA

L'any que vam treballar amb la Dolors l'assignatura "Autors imprescindibles", vaig voler fer el vídeo sobre el poema "Vinyes verdes vora el mar", d'en Josep Maria de Sagarra, que en Llach va músicar amb aquella dolcesa que només ell sap donar. Tanmateix aquests dies que hem conegut l'obra "El Comte Arnau", també d'en Sagarra, ens ha conmogut la força poètica d'uns versos durs, expressats amb sentiment i plenament inspirats. D'aquell curs, vull extreure un fragment de l'entrada que li vaig dedicar:

"Josep Maria de Sagarra (Barcelona 1894-1961). Fill d’aristòcrates, va rebre una sòlida formació cultural, que, al llarg de la vida, li va permetre abordar tota classe de gèneres literaris, des de la poesia al teatre, passant per la novel·la, la traducció i el periodisme. Les seves obres són d’una extraordinària riquesa lèxica. En la poesia no buscava la simbologia; les paraules no amagaven significats transcendents ni conceptes ocults. El seu missatge era clar, i l’expressava amb recursos quotidians i entenedors. És ben cert que ell posseïa una facultat innata per elaborar versos; no obstant, les rimes fluïdes, plenes de musicalitat, no eren una troballa casual, sinó fruit d’una recerca estètica ben elaborada."

El mateix Llach va quedar sorprès en composar l'obra d'aquest autor, per la musicalitat dels seus versos. Arriba a reivindar a Sagarra com a poeta i com a músic. Diu que quan canta té la sensació d'anar dalt d'una barqueta. Potser per això va voler musicar també unes estrofes de "Cançons de rem i de vela", un poema d'una bellesa extraordinària, dedicat a l'amor i al nostre mar. Realment la música, la veu d'en Llach i el poema semblen lliscar suaument per la Mediterrània.

VISITES INTERESSANTS

La Setmana Santa a passat i de nou ve de gust reprendre la normalitat. Molta gent ha sortit fora del seu lloc habitual i altres s’hi han quedat però, d’alguna manera, han procurat viure una dies diferents. L'esclat de la natura, la nova llum primaveral i la renovació d'esperit que comporta, es podien respirar en l'ambient de festa i esbarjo.

Nosaltres hem combinat les dues coses: vam romandre primer a Barcelona i a partir del dilluns vam marxar cap a Vilajuïga. En tots dos llocs vam continuar explorant nous espais. Hi ha tanta cosa per admirar en aquesta terra nostra!

El divendres vam anar a veure l’exposició de fotografies de Leopoldo Pomés a la Pedrera. La companya Lali Batlle me n’havia parlat i sentia curiositat per l’obra del fotògraf que va revolucionar el món de la imatge. En un temps i un país on encara tot era gris i carrincló, Pomés va ser el primer en representar la dona amb una estètica sofisticada i original.

Pomés davant d'una de les seves fotografies

En l’exposició es pot veure tot el seu treball, des dels primers temps, moltes fotografies de la Barcelona dels cinquanta, amb retrats d'amics, imatges de tauromàquia, etc., fins arribar als espots publicitaris de Freixenet. Tota una vida dedicada a la fotografia.

   L’endemà, dissabte, vam anar als terrats de Santa Maria del Mar. Només érem set o vuit les persones inscrites a la visita; en canvi, a baix es celebrava un casament molt pompós i la Basílica lluïa plena de llum, de música i de gent. Com que l’any passat haviem anat als terrats de la Catedral, vaig comprovar que els de Santa Maria oferien menys varietat; però les vistes sobre el barri de Ribera i les explicacions de la noia que ens guiava van fer que la visita resultés ben agradable.

Casa Gispert

No vam poder evitar fer una passejada pels carrerons propers a Santa Maria del Mar i vam voler retratar l'establiment de colonials Casa Gispert, antiga i sempre entranyable, amb les seves prestatgeries plenes d'articles delicats i escollits.

Ja instal·lats a Vilajuïga, vam anar a l’Abadia Benedictina de Sant Quirze de Colera, al terme de Rabós a l’Alt Empordà. Hi queden restes de l'església primitiva del s. IX, i la Basílica fou consagrada l'any 935. Els tres absis estan ornats amb arcuacions llombardes. A l'ìnterior encara s'hi poden apreciar pintures romàniques del s. XII.
Hi hem anat moltes vegades però ens agrada ensenyar-la quan ens ve a veure algú que no la coneix. És un lloc magnífic: l’Abadia enmig del prat verd i envoltada de muntanyes, oferia una imatge bucòlica de postal. 

El claustre més antic d'Europa

Les obres que s’hi han fet darrerament per reparar els segles d’incúria i abandó, permeten que el visitant es pugui fer una idea aproximada del que aquest cenobi va representar.

Recordo quan els meus fills petits jugaven enmig del claustre ruinós i sense cap mena de vigilància. Ara la vall de Sant Quirze forma part del Paratge Natural de l’Albera.

Per arrodonir-ho, el dissabte a la nit vam anar a Figueres, al teatre El Jardí, a veure l'espectacle "Concerto a tempo d'umore", a càrrec de la OCE (Orquestra de Cambra de l'Empordà) dins del Festival Còmic de Figueres. Feia temps que no m'ho passaba tan bé. És un espectacle divertidíssim, ben interpretat i  amb uns músics de primera. Em feien mal les mans de tant aplaudir. Us recomano que no us el perdeu quan vinguin a Barcelona pel maig.

TRES GERMANS PERESOSOS

En un país llunyà, hi havia un pare que tenia tres fills molt ganduls. Un dia, va caure malalt i cridà al notari per fer testament. –Mireu, –li va dir- només tinc un ase i vull que sigui pel fill més gandul.

Quan l’home va morir, ningú s’afanyava a mirar aquell testament i va haver d’intervenir l’alcalde, per esbrinar quin dels germans era més dropo.

Per començar, el més gran digué amb veu mandrosa: -Cal remenar coses passades?

-I de pressa! -cridà l’alcalde impacient- si no vols jeure a la presó.

Atemorit, explicà: -Doncs un dia em va caure un caliu de foc dins la sabata, i si no me’l treuen, m’hauria cremat tot, per mandra d’haver-ho de fer.

-Renoi, que n’ets de bèstia! –digué l’alcalde- El que és jo, no te l’hauria pas tret, a veure fins on arribava la teva toixarrudesa.

Llavors, anà pel segon fill: -A veure, ara tu, explica’m què has fet per demostrar que ets un gandul. I afanyat o també et faré tancar.

-Doncs jo, un dia, vaig caure al mar, i just en aquell moment, em va venir una peresa tan gran, que no tenia ganes de moure’m per sortir. Sort que va passar una barca i els mariners em van salvar.

-Doncs sort que jo no era a la barca –digué l’alcalde- perquè no hauria consentit que et traguessin, veient que tu no feies res.

Es girà cap el darrer i digué: - Bé, ara tu, vejam quines fantasies has fet com a mandrós.

I l’altre va dir: 

-Senyor alcalde, ja em pot posar a la presó o em pot fer el que vulgui, que tant me fa aquests ase, per no haver de parlar.

Llavors, el batlle exclamà: -No hi ha dubte, tu ets el més mandrós i teu serà l’ase.

I l'ase va ser pel germà darrer.

I aquest conte s’acabat, i tot és tan veritat que potser mai no ha passat.

Aquesta rondalla mallorquina, fou contada a Mn. Antoni Mª Alcover per sa Madona Bosc de Ca Na Berga de Manacor.

TENIM UN PAÍS MOLT VISITABLE

Maricel

Un dels meus propòsits per aquest any, va ser el de renovar visites culturals per llocs emblemàtics de Barcelona i Catalunya en general. Hi ha tantes coses dignes de ser vistes en el nostre país que no les acabaríem mai. Viatjar a l’estranger és molt recomanable per conèixer aspectes diversos de les seves cultures, però també ho és aprofundir en la nostra.

No sabria dir quina d’aquestes visites m’ha agradat més; cada una té el seu atractiu i totes m’han interessat. Avui en faré un resum quasi telegràfic.

El Cau Ferrat

Vam començar a primers de gener anant a Sitges, per veure el renovat Cau Ferrat i el Museu Maricel. Ja els coneixia però em va encantar tornar-hi i comprovar l'acurat rentat d’imatge que han sofert.

Per completar el temari, vam anar dies més tard a la Fundació Gòdia, per visitar les obres del Greco que el Cau Ferrat havia cedit temporalment a la fundació per fer-ne una exposició. Del tot recomanable la visita a l’edifici modernista de la Fundació Gòdia, és magnífic.

A l'esquerra quadre del Greco a la Fundació Gòdia.
A la dreta vidriera en una de les sales

             

El mes de febrer vam anar al Museu MEAM, per veure l'exposició sobre l'obra d'en Josep Llimona i admirar, un cop més, la seva delicadesa modelant el cos de la dona. Una exposició memorable, d'un dels més grans escultors que ha tingut Catalunya.

Medinyà

A primers de febrer, de camí cap a Vilajuïga, ens vam parar un dia a Medinyà, antic municipi incorporat a Sant Julià de Ramis, a uns 10 quilòmetres de Girona, per contemplar de prop el seu castell, ja que sempre el vèiem des de la carretera. Els primers documents d’aquest conjunt medieval es remunten al segle onzè. Només vam poder voltar pel seu exterior ja que l’actual propietari, el marqués de la Torre, el manté tancat.

Atri amb pintures murals al pati d'una casa a Begur

Un altre dia de febrer vam fer una aturada al poble de Begur. El patrimoni arquitectònic que els retornats de Cuba, els “Indianos”, van deixar al poble és extraordinari. És molt agradable passejar pels seus carrers i admirar el munt de cases senyorívoles que es van trobant.

Les Medes des del castell

Begur

Des del castell de Begur vam voler retratar les illes Medes. Un paisatge extraordinari que ens retornava a l'estiu.

Printània del noucentista Josep Togores

També pel febrer, vam passar pel MNAC, amb la intenció de veure la nova presentació de la col·lecció permanent de modernisme, noucentisme, i primeres avantguardes. Quan vaig al MNAC el temps sempre se'm tira a sobre, i mai puc abastar el que voldria contemplar. Vaig haver de tornar un altre dia per completar la visita i afegir-hi l'exposició temporal sobre Carles Casagemas, el gran amic de Picasso, que es va suïcidar als vint anys. Malaguanyat.

Pintura de Casagemas

                                             

                 

Jardins de Can Mercader

 Fa dos diumenges vam visitar el Palau Mercader, a Cornellà, un edifici amb aire de castell, envoltat d’uns jardins esplèndids, que ara són públics. L’interior del palau, construït a mitjans del segle dinou, per encàrrec de Joaquim Mercader, comte de Ben-lloc, manté un estil eclèctic, un tant bigarrat, que denota l'exagerat gust per la sumptuositat, dels seus propietaris.

Una de les sales del palau Mercader

Hem fet altres visites des de gener: a la fundació Vila Casas, que va ser comentada en una altra entrada; al museu del Disseny, espectacular per dintre i per fora; a les ruïnes del Born, amb visita guiada; i l’última, divendres passat, als pavellons Güell, a Pedralbes, on hi ha aquell famós drac boca-obert aterridor, del sempre genial Gaudí. Ens van dir que, quan es va projectar, la boca de l'animal s'obria i tancava segons movien la porta. Ara tot està en fase de restauració.

Porta d'Antoni Gaudí a la finca Güell

En seguiran més perquè, per sort, a Catalunya tenim moltíssim per veure i admirar.

FINAL DE TRAJECTE

Hem arribat a l’últim capítol de la novel·la  Joana E. i, tal com diu la Dolors, l’enyorarem.  Ha desfilat, davant nostre, la vida agitada d’aquesta dona singular, relatada per ella mateixa, amb un llenguatge espontani i planer, que la fa propera. Se’ns diu que la història és real, encara que per la seva complexitat sembli inventada, i això fa que tot el que llegim ens impressioni més. Ens trobem amb una dona de natural fort i apassionat, és a dir, una dona que estima la vida per sobre de tot i que lluita per ser ella mateixa, malgrat travessar alts i baixos i moments depressius a causa dels esdeveniments.

M. Antònia Oliver

M. Antònia Oliver ha fabricat una novel·la intensa i rodona, on la protagonista ens narra minuciosament els seus sentiments més íntims, enmig de la societat mallorquina d’abans i  de després de la guerra, ancorada en la tradició, el classisme i el què diran. Darrera la història, es pot percebre com batega la personalitat de l’escriptora, estretament identificada amb l’esperit lluitador de na Joana.

D’altra banda, l’espontaneïtat del llenguatge emprat en la narració, no amaga el virtuosisme de l’autora. Al costat d’observacions quotidianes, no hi manquen ni les metàfores, ni les descripcions poètiques, molt coherents, tanmateix, amb el tarannà sensible i vital de la protagonista.

Charlotte Brontë

Virginia Woolf

També conté un homenatge a  tres dones escriptores que ella admira i que, d'una manera o una altra apareixen en la seva obra: Charlotte Brontë, Virginia Woolf i Caterina Albert. En aquest sentit és pot considerar que l’obra és un al·legat feminista.

Caterina Albert

La Dolors, com sempre incansable, ha dinamitzat la nostra lectura i, des del primer dia, ens ha sotmès al munt d’estratègies que la novel·la li ha suggerit. No cal afegir que aquestes estratègies ens han motivat força, perquè portem un bagatge de vivències important (manera eufemística d’insinuar que alguns tenim una certa edat), i han fet que afloressin escrits plens de records i sentiments.  

FILLS D'UN TEMPS

La lectura de Joana E. està a les acaballes i amb ella aquest repàs per la seva història agitada i convulsa. En el capítol que avui hem repassat, na Joana se’ns mostra, per fi, com una persona adulta,  com algú que pren decisions i que lluita per tirar endavant . “ Era un juliol esplendorós.  A casa no hi arribava la guerra. Però teníem dins una altra mena de guerra. Aleshores vaig començar a ser una dona forta. Ni tendra, ni amable, ni comprensiva. Forta.” És un d’aquells moments vitals que han marcat la vida de na Joana, i coincideix amb l’arribada de la guerra, d’aquesta guerra que tant ens ha perjudicat a tots, encara que no l’haguem viscuda personalment.

De petita, la paraula guerra em va perseguir com una ombra sinistra. “Vosaltres, rai! –ens deien- vosaltres no sabeu el que és una guerra”. No, nosaltres no ho sabíem, ens ho havíem d’imaginar, però en patíem les conseqüències, i a mi em va costar molt esbrinar perquè es va arribar a produir. Sentia parlar de rojos, de nacionals i a vegades de feixistes i no entenia res. La gent, acovardida després d’aquells anys de sofriment, evitava explicacions. La censura i la repressió franquista, dictaven el camí a seguir, un camí farcit de consignes carrinclones que no s’avenien gens amb el tarannà que s'havia respirat en moltes cases.

Les monges del col·legi tampoc en dèien res i, per sort, mai ens van fer cantar el “Cara al sol”, ni cap himne patriòtic. Aquella excelsa “Història de España” que s’estudiava llavors, l'aturàvem a finals del segle dinou, i la tornàvem a començar pels ibers i els celtes, ignorant olímpicament la "gloriosa cruzada". Això sí, anàvem a missa cada dia i tot era pecat. La meva néta, quan tenia sis anys, em va preguntar un dia què era un pecat i em va costar molt trobar una definició que ella pogués entendre. Crec que ho vaig resumir dient “és fer una cosa que no està bé”, i de seguida vaig afegir que ella no en feia de pecats. No li vaig voler inocular aquell infame sentiment de culpa que ens va turmentar a nosaltres de ben petits.

D’aquell ensenyament inefable encara conservo a casa molts llibres, entre ells una urbanitat dirigida a la “niña bien educada i la niña mal educada”, deliciosament il·lustrada per l'Opisso, que més que un llibre semblava un conte.

L'illa del tresor. Il·lustració d'en Junceda

Les meves lectures infantils eren les de la Biblioteca Rosa (Condessa de Ségur, francesa, de finals del dinou), amb les aventures d’unes “Niñas modelo” quasi perfectes.

Més endavant, els clàssics de la col·lecció Cadete i d'altres d'aventures que m'encantaven, van eixamplar una mica els meus coneixements, a part del setmanari per a nenes “Florita” i els tebeos de l’Editorial Bruguera, que els diumenges em comprava el meu pare. “Amb aquests coneixements què es podia esperar de nosaltres?” pregunta en Serrat a la cançó “Temps era temps”. 

De tota manera, crec que aquelles lectures, juntament amb les sessions de cinema doble dels dissabtes, ens eren indispensables per anar-nos conformant una visió més gran del món, tan limitada en el nostre país.
Amb els anys tot ha canviat, hem anat destriant el gra de la palla i alguns hem procurat avançar i aprendre alguna cosa.