LA DOLÇA CATALUNYA DE MOSSÈN CINTO

L'obra de mossèn Cinto penetrava de manera natural en la gent, i va arrelar de tal manera en el nostre poble que encara ara continua fent-se seves unes estrofes que parlen de la natura o del país, que canta amb devoció i patriotisme el Virolai i que vibra d'emoció amb el sentiment d'enyor de la lletra de L'Emigrant.

TOT UN SÍMBOL

L’enterrament de mossèn Cinto, va ser un fet memorable, un esdeveniment que va calar a fons en l’ànima d’una societat que potser no l’havia entès del tot, però que sabia mesurar el que hi havia d’autèntic en una persona, i la feia mereixedora del seu respecte i estima. Per això el va voler honorar en el moment de la seva mort. Allà s’hi van aplegar milers i milers de persones, desitjoses de retre un darrer homenatge a la figura irrepetible, al  representant més genuí dels seus anhels, agraïdes per haver sabut plasmar en belles paraules la idiosincràsia d’un poble.

El periodista Agustí Calvet, “Gaziel” va seguir l’enterrament de mossèn Cinto i ens oferí un vibrant relat, carregat d’emoció i sentiment. El fet, recollit anys després en un magnífic article, ens transporta enmig d’una societat que havia descobert, a través de Verdaguer, la seva raó de ser, la seva essència més pura. En paraules del mateix Gaziel: “Verdaguer representava, per a mi, confusament, potser més encara que un ideal de poesia, un gran anhel d’enlairament col·lectiu. Jo també era, ben mirat, una engruna de poble”.

Hem de recordar Verdaguer, no solament pel que va significar en aquells moments la seva poesia, sinó perquè encara ara ens emociona quan l’escoltem. Aquesta és la grandesa d’una obra que esdevé universal. I és això el que fa que representi tot un símbol per a tots nosaltres.

CARLANES I CARNESTOLTES

Ja el tinc a casa!

Hem deixat de moment en Joan Sales i haig de dir que m’ha impressionat força el personatge femení que surt en “Incerta glòria”, la Carlana; és una dona forta, endurida però sencera, que estima amb passió el lloc on ha viscut i que fa el que fa per assegurar el futur dels fills.

En aquest sentit he conegut dones com la Carlana i en l’escrit estrella de la lliçó corresponent vaig explicar una història similar en alguns aspectes i tan real com la mateixa vida:

La vida del senyor Narcís transcorria tranquil·la i previsible enmig d’uns silencis fets de rutina i austeritat, al costat de la Roseta, la seva callada esposa. Però, un dia, la Roseta va traspassar i el senyor Narcís va sol·licitar els serveis domèstics de la Lola. 

La Lola no era mala noia, era alegre i amiga de fer moixaines, però també era viuda i amb dos fillets i això va trastocar la vida d’aquella casa. Els horaris, els menjars i els silencis ja no eren previsibles. I el més sorprenent: el senyor Narcís tampoc era el mateix. Estrenava somriures, semblava més jove i gastava més diners que abans. Els parents creien  que havia perdut la xaveta.

Quan el senyor Narcís va morir, va deixar la casa i tot el que li quedava a la Lola, amb una nota que deia: gràcies per haver-me fet tan feliç. La parentela es va quedar amb un pam de nas.

Vaig afegir un petit poema exaltant la bellesa d’aquella roba neta que tantes vegades menciona l'obra d'en Sales, en el fragment que ens donà la Dolors.

                 Joia d’armari,

                 blanc lluminós,

                 curosa guardes

                 restes de sol.

                 Olor de poma,

                 midó i sabó,

                 flairosa escampes

                 bocins d’amor.

Ara hem fet un tast de Caterina Albert (em resisteixo a anomenar-la Víctor Català), amb una narració curta titulada Carnestoltes, que segueix en la línea dura i tràgica que la caracteritza. El llenguatge, la psicologia dels personatges i l’expressivitat descrivint sentiments estan a l'alçada dels millors escrit de l’autora. 

MÉS VISITES INTERESSANTS

El Borsí

Hem continuat fent algunes visites per diferents llocs de Barcelona, seguint la dèria museística que ens ha agafat darrerament. Fa dos diumenges volíem visitar la domus romana del carrer d’Avinyó, descoberta fa poc, i per problemes tècnics estava tancada al públic aquell dia. Ja hi anirem en una altra ocasió. Ves per on, aquestes restes romanes estan ubicades enfront mateix del col·legi de monges on jo anava, una mica més amunt de l’edifici de l’antic Borsí, on sembla  que ara hi volen fer un museu dedicat a Woody Allen.

Per no perdre el matí vagant per carrers que coneixem prou, vam aprofitar per anar a veure l’exposició “La festa popular”, al museu d’Història de Catalunya, que fa un recorregut pel conjunt de celebracions que conformen el costumari de festes catalanes. El recorregut amè i encertat, exalta la riquesa en tradició i cultura que posseeix Catalunya i veiem l’evolució que ha experimentat la festa popular.

"M'exalta el nou i m'enamora el vell", diu en Foix. I certament, a través de l'exposició podem comprovar la força que darrerament ha adquirit la festa popular, que, en cap cas està renyida amb la modernitat.

                 

Lectura del "Quadern d'Aram"

Per Sant Jordi vam anar a l’Institut d’Estudis Catalans i vam tenir ocasió de saludar a la Pilar Anglada, germana de l'escriptora Maria Àngels Anglada, ja que, en motiu de l’acte en record del centenari del genocidi armeni, es va fer una lectura del llibre "Quadern d'Aram".

El recinte, que ja coneixíem d’altres anys, conserva el caràcter senzill però sòlid alhora, propi dels edificis catalans del segle XVII. Destaca el pati central amb el claustre decorat amb ceràmiques, escultures i decoracions barroques. Actualment es completa amb un agradable “jardí Mercè Rodoreda”, un dels pocs jardins penjants de la ciutat, veritable oasi de pau, en homenatge a la insigne escriptora, tan amant de les flors.

Jardins Mercè Rodoreda

Joan Sales amb Mercè Rodoreda

El nom de Mercè Rodoreda va estretament lligat al de Joan Sales, el seu editor i amic, ja que ell la va descobrir al món; en el seu epistolari es pot apreciar clarament l’admiració que sentien l’un per l’altre. Es comenta en alguns mitjans que la productora Isona Passola i el director Agustí Villaronga tenen previst començar el rodatge d’una pel·lícula basada  en “Incerta glòria”, de Joan Sales. Cada cop tinc més ganes de veure la representació teatral i de llegir la novel·la. El meu cunyat la té i me la deixarà.

Passejant pels jardins de l’antic Hospital, vam aprofitar la jornada de portes obertes, per fer una visita guiada per la Biblioteca de Catalunya, (quines sales gòtiques més meravelloses!) i vam acabar tafanejant la caseta on la Roser Capdevila dibuixava les històries de les Tres Bessones, cedida a la Biblioteca, juntament amb tota la seva obra gràfica. 

Per la tarda, passsejada pels carrers del centre de Barcelona, amb el llibre i la rosa, Quin dia més bonic i rodó!

Dissabte passat vam visitar la Torre Bellesguard, feta per Gaudí a principis del 1900. Construïda sobre les restes del castell medieval on Martí l'Humà va viure fins la seva mort, l'any 1410, Gaudí va crear una obra a mig camí entre el gòtic i el modernisme, plena de línees rectes. Hi ha solucions arquitectòniques que més tard aplicarà a la Sagrada Família. El més interessant són les golfes, o Sala dels Maons.

Sala dels Maons

Aquest edifici té propietari i està habitat, de manera que tan sols és visitable una petita part. El nom Bellesguard li escau perfectament ja que les vistes sobre Barcelona, des de dalt de la torre, són magnífiques.
Fora del recinte, davant mateix de la casa, es pot veure un viaducte ideat per Gaudí, molt similar al del Park Güell. Una petita meravella sota el carrer, ignorada per molts barcelonins.

Jardins davant la Torre Bellesguard

El viaducte, germà bessó del que hi ha al Parc Gúell

AL VOLTANT D'INCERTA GLÒRIA

Em resulta estrany opinar sobre una obra que encara no he llegit. No ho he fet perquè la novel·la té unes dimensions considerables i espero començar-la quan disposi d’uns dies de tranquil·litat a l’estiu. D’entrada, el tema d'”Incerta glòria” m’interessa força; la nostra guerra civil des de la perspectiva del bàndol republicà, promet molt i escrita per Joan Sales, que és garantia de qualitat literària, encara ho fa més atractiu, però crec que un text tan important, demana una lectura serena i poc apressada.

Pel que hem esbrinat aquests dies, enmig de l’obra es descriuen uns raonaments metafísics que obliguen a reflexionar sobre el sentit de la vida. Actualment, tot el que fa referència a la transcendència sembla anacrònic, però crec que és un tema que en algun moment  s’ha plantejat molta gent. Altres potser s’han limitat a donar per bo allò que se’ls ha inculcat de petits sense aturar-se a anar més lluny. Qüestionar què hi fem en aquest món és un misteri,  un tema que suggereix més preguntes que respostes. Tenir fe, creure, és una opció respectable, però que hauria de passar per un procés individual d’elaboració. Acceptar-ho còmodament, sense cap mena de plantejament, resulta massa fàcil i autoenganyós.

Tant si creiem com si no,  el fet de viure ens ha arribat sense haver-ho demanat i no hi ha més remei que assumir-ho, seguint les regles ètiques que ens marca la societat. Per mi, la manera de trobar un sentit a la vida. és mirar-la de manera positiva, estimant i sent generosos. 

CANÇONS DE REM I DE VELA

L'any que vam treballar amb la Dolors l'assignatura "Autors imprescindibles", vaig voler fer el vídeo sobre el poema "Vinyes verdes vora el mar", d'en Josep Maria de Sagarra, que en Llach va músicar amb aquella dolcesa que només ell sap donar. Tanmateix aquests dies que hem conegut l'obra "El Comte Arnau", també d'en Sagarra, ens ha conmogut la força poètica d'uns versos durs, expressats amb sentiment i plenament inspirats. D'aquell curs, vull extreure un fragment de l'entrada que li vaig dedicar:

"Josep Maria de Sagarra (Barcelona 1894-1961). Fill d’aristòcrates, va rebre una sòlida formació cultural, que, al llarg de la vida, li va permetre abordar tota classe de gèneres literaris, des de la poesia al teatre, passant per la novel·la, la traducció i el periodisme. Les seves obres són d’una extraordinària riquesa lèxica. En la poesia no buscava la simbologia; les paraules no amagaven significats transcendents ni conceptes ocults. El seu missatge era clar, i l’expressava amb recursos quotidians i entenedors. És ben cert que ell posseïa una facultat innata per elaborar versos; no obstant, les rimes fluïdes, plenes de musicalitat, no eren una troballa casual, sinó fruit d’una recerca estètica ben elaborada."

El mateix Llach va quedar sorprès en composar l'obra d'aquest autor, per la musicalitat dels seus versos. Arriba a reivindar a Sagarra com a poeta i com a músic. Diu que quan canta té la sensació d'anar dalt d'una barqueta. Potser per això va voler musicar també unes estrofes de "Cançons de rem i de vela", un poema d'una bellesa extraordinària, dedicat a l'amor i al nostre mar. Realment la música, la veu d'en Llach i el poema semblen lliscar suaument per la Mediterrània.

VISITES INTERESSANTS

La Setmana Santa a passat i de nou ve de gust reprendre la normalitat. Molta gent ha sortit fora del seu lloc habitual i altres s’hi han quedat però, d’alguna manera, han procurat viure una dies diferents. L'esclat de la natura, la nova llum primaveral i la renovació d'esperit que comporta, es podien respirar en l'ambient de festa i esbarjo.

Nosaltres hem combinat les dues coses: vam romandre primer a Barcelona i a partir del dilluns vam marxar cap a Vilajuïga. En tots dos llocs vam continuar explorant nous espais. Hi ha tanta cosa per admirar en aquesta terra nostra!

El divendres vam anar a veure l’exposició de fotografies de Leopoldo Pomés a la Pedrera. La companya Lali Batlle me n’havia parlat i sentia curiositat per l’obra del fotògraf que va revolucionar el món de la imatge. En un temps i un país on encara tot era gris i carrincló, Pomés va ser el primer en representar la dona amb una estètica sofisticada i original.

Pomés davant d'una de les seves fotografies

En l’exposició es pot veure tot el seu treball, des dels primers temps, moltes fotografies de la Barcelona dels cinquanta, amb retrats d'amics, imatges de tauromàquia, etc., fins arribar als espots publicitaris de Freixenet. Tota una vida dedicada a la fotografia.

   L’endemà, dissabte, vam anar als terrats de Santa Maria del Mar. Només érem set o vuit les persones inscrites a la visita; en canvi, a baix es celebrava un casament molt pompós i la Basílica lluïa plena de llum, de música i de gent. Com que l’any passat haviem anat als terrats de la Catedral, vaig comprovar que els de Santa Maria oferien menys varietat; però les vistes sobre el barri de Ribera i les explicacions de la noia que ens guiava van fer que la visita resultés ben agradable.

Casa Gispert

No vam poder evitar fer una passejada pels carrerons propers a Santa Maria del Mar i vam voler retratar l'establiment de colonials Casa Gispert, antiga i sempre entranyable, amb les seves prestatgeries plenes d'articles delicats i escollits.

Ja instal·lats a Vilajuïga, vam anar a l’Abadia Benedictina de Sant Quirze de Colera, al terme de Rabós a l’Alt Empordà. Hi queden restes de l'església primitiva del s. IX, i la Basílica fou consagrada l'any 935. Els tres absis estan ornats amb arcuacions llombardes. A l'ìnterior encara s'hi poden apreciar pintures romàniques del s. XII.
Hi hem anat moltes vegades però ens agrada ensenyar-la quan ens ve a veure algú que no la coneix. És un lloc magnífic: l’Abadia enmig del prat verd i envoltada de muntanyes, oferia una imatge bucòlica de postal. 

El claustre més antic d'Europa

Les obres que s’hi han fet darrerament per reparar els segles d’incúria i abandó, permeten que el visitant es pugui fer una idea aproximada del que aquest cenobi va representar.

Recordo quan els meus fills petits jugaven enmig del claustre ruinós i sense cap mena de vigilància. Ara la vall de Sant Quirze forma part del Paratge Natural de l’Albera.

Per arrodonir-ho, el dissabte a la nit vam anar a Figueres, al teatre El Jardí, a veure l'espectacle "Concerto a tempo d'umore", a càrrec de la OCE (Orquestra de Cambra de l'Empordà) dins del Festival Còmic de Figueres. Feia temps que no m'ho passaba tan bé. És un espectacle divertidíssim, ben interpretat i  amb uns músics de primera. Em feien mal les mans de tant aplaudir. Us recomano que no us el perdeu quan vinguin a Barcelona pel maig.