MOMENTS FELIÇOS

La felicitat com a estat permanent no existeix. Hi ha moments feliços, en que tenim aquella sensació esclatant de plenitud que omple tots els porus, com diu la Joana, i res més. Hi ha persones amb més predisposició que altres per viure aquests moments: persones que s’apassionen per les coses i que miren amb ulls encuriosits el que es mou al seu voltant. Són persones afortunades. 

Justament per aquesta implicació emocional poden ser més susceptibles de patir grans decepcions. Quan això succeeix és important que sàpiguen gestionar aquells recursos que tendeixen a mantenir l'equilibri espiritual. La majoria d’aquestes persones tenen la suficient imaginació per fer aflorir aquest recursos d'una manera gairebé innata. El seu amor per la vida fa que aviat trobin alguna motivació, alguna tasca, algun interès que ajudi a superar els entrebancs. Naturalment no em refereixo als moments immediats a una desgràcia, perquè la pena tenalla el cor i la voluntat. És del tot inevitable passar per un període de tristesa i dol. Però els tòpics reafirmen veritats i ens diuen que el temps tot ho cura. 

La persona que sap donar la volta a les coses, que tira endavant mirant d’omplir la vida d'experiències constructives, es fa un favor a sí mateixa i als qui l’envolten. I sempre tornarà a viure moments feliços.

TRÀFECS NADALENCS

Avui m´he posat davant l'ordinador després de molts dies de no tocar-lo i m'ha espantat la quantitat de missatges que m'han arribat. Deixant de banda que no tinc l'hàbit saludable de mirar el meu correu diàriament,  la veritat és que he estat molt atrafegada i moltes coses han alterat aquelles rutines que tant m'estimo. Les festes nadalenques són boniques i entendridores però sempre m'han donat una feinada tremenda: adornar la casa, regals, telefonades que s'allarguen, felicitacions, dibuixos que faig als amics, anar a escoltar les nadales dels néts, àpats familiars de Nadal i Sant Esteve, etc. Això suposa una quantitat enorme de compres i d'organització (he fet 96 canelons, érem 16 a taula i a tots els encanten) en fi, disbauxa total. Hi ha una conjunció sentimental massa intensa i el meu equilibri emocional se'n ressent (és broma). Malgrat tot, confesso que, en el fons, procuro conservar l'esperit infantil i això fa que encari aquests tràfecs amb bon ànim.
M'hauria agradat correspondre als amics d'altres cursos que m'han felicitat i aprofitaré el blog per fer-ho. Encara que Nadal ja se n'ha anat us desitjo a tots que acabeu de passar aquestes festes el millor possible i un proper Any Nou ple de Pau, de Joia. i de Independència.

La felicitació que he fet per la classe és aquesta. Cada any la publico i per seguir la tradició aquest Nadal també ho vull fer.

TANQUES NADALENQUES

Arreu  ens crida

aquell infant que canta

dolces nadales;

llavor d’una esperança

que els nostres cors bressola.

Ens acarona

la neu i la gebrada,

gentil miracle!

Darrere d’un gran núvol

somriu la lluna blanca.



La Dolors m'ha enviat la fotografia que vam fer el dia d'intercanvi de felicitacions i que vam llegir poemes i cantar dolces Nadales, sota la llum d'unes espelmetes plenes d'esperança. La Dolors té un gran esperit nadalenc i sempre sap treure el millor de tots nosaltres.

TORNO A SOMIAR DESPERTA

“I després un silenci, uns segons de silenci,"

El senyor Ramon vivia sol des que va morir la seva dona. Va obrir la porta i em mostrà el pati atapeït de testos. L’home anava desgranant el parlar monòton de sempre, però jo no l’escoltava i passava la mirada per aquells racons on els nens havien jugat tantes vegades.

La figuera espargia ombra i perfumava l'aigua del safareig. Vaig mirar la vella tauleta del porxo, la mateixa on la senyora Maria, sempre tan dolça, ens servia aquells berenars de pa amb tomàquet i llonganissa, i on havíem jugat a l’oca i al parxís, els capvespres, abans de tornar a casa a sopar. La Marta rondinava, mentre el Miqueló reia i cridava com un boig, com sempre que guanyava la partida a sa germana – “S’ha de saber perdre i saber guanyar” –els deia jo. El petit Albert, que ja feia ullets de son, cantussejava “la lluna, la pruna” arraulit a la cadira i, de sobte, vaig sentir que el senyor Ramon alçava  la veu:

-Que  no  em sents noia? T’has tornat sorda?

I després un silenci, uns segons de silenci; l’Albert també va callar, ja no hi havia ni la Marta rondinant ni el Miqueló rient com un boig, ni el perfum de la figuera, ni la senyora Maria, sempre tan dolça, servint-nos pa amb tomàquet per berenar.

Tot va desaparèixer i només vam quedar el senyor Ramon i jo dins d’aquell pati atapeït que de cop era ben nu; jo tractant d’endevinar quina pregunta m’havia fet i el pobre home mirant-me amb cara de no entendre res.

VIATGE INICIÀTIC

Al llarg de la vida, tots hem experimentat fets i situacions que han anat modelant el nostre caràcter i ens han fet madurar.

En el capítol tercer de la novel·la, na Joana viatja amb la seva mare fins la ciutat de Londres i observem l’estat d’excitació que li desperten les coses que va trobant pel camí. Tot li sorprèn, fins la cosa més trivial i quotidiana. De manera intuïtiva percep que en aquest viatge deixarà enrere una etapa i en començarà una altra molt més adulta.

Hyde Park

Una sufragista

                                                                          




Un cop arriba a Londres, els seus ulls encuriosits recorren la ciutat, descobrint aspectes admirables i altres bastant més sòrdids. Per primera vegada s’adona de les injustícies però se sent impotent per trobar-hi solució. Així mateix, després de conèixer de prop el món feminista i unes realitats fins llavors ignorades, na Joana és conscient de la seva condició de dona i de les conseqüències que pot comportar el fet de triar i de tenir criteri propi.



Tal com havia pressentit en començar, torna d’aquell viatge amb el propòsit d’encarar la vida d’una manera més seriosa i de fer coses que li permetin ser com aquelles dones que ha vist a Londres. Així doncs, el viatge es converteix en una mena d’aventura iniciàtica, plena d’unes experiències inoblidables que vindran a enriquir la seva personalitat.

Barri obrer

 Amb ulls de dona
 tot just ara comences
 el llarg viatge.

 Tot et captiva
 d'aquest camí de vida.
 Fes una tria.                           
 

                                                                                                                                                                                                            

CHOPIN ÉS EMOCIÓ

"El gramòfon de la sala feia i desfeia els acords melangiosos de Chopin...  La meva època Chopin havia començat tot just feia unes setmanes. Era un embadaliment absolut. M'agradava tot, de Chopin. I només m'agradava Chopin."
Això ens confessa na Joana en un fragment divertit i revelador, del segon capítol de la novel·la. 

Valldemosa. Cel·la de Chopin

Per indicació de la Dolors de nou he escoltat Chopin i he recordat temps passats. Quan tenia vuit anys vaig anar a Mallorca amb els meus pares, vaig visitar la Cartoixa de Valldemosa i aquella música i aquell entorn em van impressionar. Em semblava un lloc tan romàntic! Després hi he tornat però no ha estat com la primera vegada. Quasi mai les coses acostumen a ser com la primera vegada.

Nocturn, Tristesa... Feia molts anys que no escoltava aquestes peces de piano i he sentit com na Joana la pessigada de la recança, però també una onada de malenconia i l'alè d'un romanticisme intemporal. Hi ha algú que resti insensible davant d'aquest devessall d'inspiració? Per mi Chopin és sobretot emoció.

SOMNIS I REALITATS

Na Joana ens diu que ara, als 48 anys, no necessita agradar-se al mirall per sentir-se segura i que quan s’hi mira gairebé no es veu.

D’altra banda llegeixo la divisa de la M. Mercè Marçal en un poema suggeridor que convida a la introspecció:

      Emmarco amb quatre fustes

      un pany de cel i el penjo a la paret.

      Jo tinc un nom

      I amb guix l’escric a sota.         M.M.M.

Què ens pot expressar? Llibertat, evolució, adaptabilitat, acceptació; i també dignitat, coneixement, responsabilitat, determinació...

La Dolors proposa que ens autodefinim. Encara que em resulta complicat analitzar-me, faig un mixt amb l'afirmació de na Joana i la divisa de la M. Mercè i em pregunto quina cosa emmarcaria jo amb quatre fustes metafòriques que m’ajudés a definir-me. Arribo a la conclusió que per transitar per aquest món, jo també signaria un quadre amb un lema com el d’ella; s’ajusta al meu pensament i no cal afegir-hi res més "si algú ho ha expressat tan bé, perquè no utilitzar-ho?". I a na Joana li diria que, en aquestes alçades de la meva vida, jo tampoc em miro al mirall per agradar-me, però m’he arribat a conèixer bastant i també puc dir: “I miro aquesta dona que m’ha estat tan familiar durant tants anys que gairebé ni la veig:"  
Francina, amb tots els teus defectes i les teves contradiccions t’has creat una manera de ser teva i de ningú més. Vols creure que no existeixen les veritats absolutes, però saps perfectament el què t’agrada i el que no. Sempre t'acompanya una maleta plena de records i no renunciaries mai a la família, ni a les  velles amistats. D’entrada, les novetats et fan poca gràcia; et sents insegura quan es presenten, però al mateix temps t'atrauen i, de mica en mica, t´hi vas incorporant.

L’any que vam treballar l'obra de M. Mercé Marçal, vaig escriure un poema on intentava apropar-me a aquestes inseguretats:

                                           A L’ALTRE COSTAT DE LA PARET

                                          A l’altre costat de la paret

                                          qui sap què hi ha, qui sap qui espera.

                                          Tranquil·la he viscut al meu trosset,

                                          ignorant el secrets d’altres dreceres.

                                          Però alguns remors sento glatir,

                                          sense raons, sense certeses;

                                          anhelo alguns misteris aclarir

                                          deixant enrere les pors i les febleses.

                                          A l’altre costat de la paret

                                          no sé si lluiran millor els dies.

                                          L’obscur desig d’allò que mai he vist,

                                          m’empeny a saltar el mur amb gosadia.

El segon capítol de la novel·la es va desgranant i veiem com na Joana evoluciona fins a convertir-se en una joveneta plena d’il·lusions i fantasies. Du una vida despreocupada i feliç, sempre recolzada en uns pares que l’adoren i li proporcionen tot el que desitja. La noia és conscient del seu encant i somnia en un món de frivolitats, encara que ja beslluma que es tracta d’un món d’enveges i de buidor.

       

TEMPESTES D'ESTIU

En la segona part del capítol primer de la novel·la “Joana E.”, hi ha un episodi de gran força sensorial on veiem com la petita Joana observa expectant l’esclat d’una furibunda tempesta amb llamps i trons i  el  desig inusitat de córrer sota l’aigua que experimenta. Aquest impuls biològic arriba a identificar-la amb la terra i amb la mateixa tempesta i li aporta un estat d’exaltació inèdit i pertorbador:

  “Xopa, cega, enervada, no m’aturava de córrer! Un llamp enforcat que va baixar fins on la garriga feia fondalada em va fer aturar en sec. El terror em va paralitzar un instant. Però el mateix espant em va donar més gosadia: vaig seguir caminant, ara lentament, solemnement, sentint-me part de la pluja, dels llamps i dels trons, d’aquella olor poderosa que exhalava la terra com una magrana esbandrida, vermella, una olor de vida que ho impregnava tot”.

És possible que les forces deslliurades de la natura puguin arribar a exercir sobre l’ànim sensible de certes persones aquests tipus de reaccions, sobretot si no hi estan habituades. El relat que d’aquest episodi en fa Maria Antònia Oliver és magistral i dóna testimoni de la personalitat apassionada de la protagonista. Altres autors importants, Verdaguer o Jane Eyre han descrit episodis d’exaltació semblants en les seves obres i Maria Antònia Oliver els ha manllevat volgudament per dotar el relat d’una força transcendent.

En tot cas a mi m’ha fet evocar altres episodis de tempesta completament oposats al de na Joana, viscuts per la meva mare fa molts anys. Oposats perquè el seu sentiment vers  les tempestes no era precisament de plaer ni de desig sinó un sentiment de terror còsmic irracional. Quan esclatava una d’aquelles tronades d’estiu, la nostra mare protectora es convertia en una dona espaordida, que corria a amagar-se en el racó més recòndit de la casa amb les orelles i els ulls ben tapats, mentre recitava sense parar “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu”.

Santa Bàrbara protectora contra els llamps

Per la família corria l’anècdota que en certa ocasió, de petita, a Oliana, la van haver de buscar per tot arreu després d’una tempesta i finalment  la van trobar ben adormida, entre dos matalassos d’un llit, on havia anat a parar cercant refugi.

A Barcelona, si esclatava una tempesta, érem la meva germana i jo les que corríem a tancar finestres i balcons perquè ja sabíem que ella quedava paralitzada pel pànic. 

La Tomasa

Una nit, recordo que mentre tronava van començar a sonar les campanes de la catedral i tots vam pensar amb neguit que era un senyal d’auxili. I vet aquí que, a l’endemà vam saber que un llamp havia caigut precisament sobre una de les campanes. No sé quina campana devia ser; a mi m’agrada pensar que era la Tomasa pel seu nom tan famós, i perquè és la més gran i amb el toc més greu, encara que aquella nit, enmig de trons i llamps, aquell so produïa basarda.

En fi, records d’infantesa que no s’esborren.